Revista Alga nº51 - Año 2003


Edita:
  • Grupo de Poesía ALGA


  • Responsables de Edición:
  • Goya Gutiérrez
  • Moisès Stankowich


  • Fotografía de portada:
  • Marga Clark

  • MOISÉS STANKOWICH

    ELS FANALS


    La foscor en què tot d'una quedaren sepultats els nostres cossos m'impedí de pronunciar el teu nom. Mentre intentava recuperar les paraules, endreçar-me els pensaments i arribar a entendre què ens havia passat, vaig notar com, per entre la runa, els teus dits cercaven els meus per dir-me, a través d'ells, que eres allà, que encara respiraves... Angoixat, no vaig poder articular el teu nom, tan clar com se m'apareixia en la ment! El cap em feia molt de mal i no em podia moure de cos en avall. Recordo que vaig mirar de cridar però, de la meva gola, només hi sortiren sons gairebé ofegats. I aleshores fou quan, enmig de la tenebra, vas dir el meu nom diverses vegades, molt baixet però amb claredat, i quan jo, desesperadament, vaig intentar de fer-te saber que encara era viu i que t'estimava..., però els dits no foren prou llargs.

    No podria assegurar quant de temps va passar fins que la teva veu s'extingí del tot, però estic gairebé segur que hi hagué un moment en què vam poder parlar-nos. Devia ser quan s'aixecà aquell ventet estrany... Jo tenia molt de fred i estava tremolant... De sobte, veient-te en un sostre miraculosament il·luminat, tan alegre com sempre, et vaig etzibar: "De què rius? Que no veus que no em puc bellugar? Vine i ajuda'm". Llavors, allunyant-te en una mena de núvol de llum, i sense perdre el somriure, digueres la nostra frase de guerra: "Sense lluna, carinyo, mai no hauríem après a dibuixar fanals". I tot restà definitivament a les fosques.