Revista Alga nº54 - Otoño 2005

GOYA GUTIÉRREZ

HOMENATGE AL PASSAT
I CONTRA L'OBLIT: POESIA

E n el darrer llibre de Joan Margarit Càlcul d'estructures (Edicions Proa. Barcelona, 2005) que recull 69 poemes i un epíleg a la manera de breu poètica, trobem l'habitual musicalitat a la qual ens té acostumats. En els seus versos, quasi sempre expressats mitjançant la combinació lliure de decasíl·labs i alexandrins, Margarit aconsegueix una impecable forma i un to col·loquial de confidencialitat.
      Pel que fa a l'estructura interna, els poemes en general comencen referint-se a fets, a llocs o a éssers estimats en situacions concretes, situats la majoria en un passat, a vegades llunyà, per acabar amb dos o tres versos, o una petita estrofa generalitzadora i plena de saviesa d'aquell que ha tornat del llarg viatge del temps i la memòria i lliura a la poesia la seva confiança en una de les missions que li ha sigut encomanada: lluitar contra l'oblit.

      Planegen al llarg de tot el llibre diverses constants i temes que no són nous: la soledat, l'amor, el record dels éssers estimats i arrabassats per la mort. En moltes d'aquestes composicions, la paraula poètica dóna vida als moments viscuts amb la filla o al dolor per la seva absència "I la filla que no veurem mai més/ és la que ens mira des dels nostres ulls" (p.34). També està present el record de l'amant "Ara que només ets/ un pètal de l'ambre del no-res/" "Per si t'acostes a llegir-los, deixo/ de nit el llibre obert damunt la taula" (p.20) o el de la mare jove i la por al seu oblit "Vas tenir un pare i una mare joves/ com una nina et vas gelant dins meu" (p.80).
      Ressegueix amb intensitat el tema de l'enyorança, tot recordant espais urbans, també marins. El mar és l'escenari propici on instal·lar el tema de l'amor i de la mort, i el veiem reflectit per exemple en el primer poema del llibre titulat Autoretrat amb mar o en Balada del vell mercant on es diu: "Els meus contes són, ja, tan desolats/ com la platja de pedres des d'on parlo/ a la noia que em mira en les onades" (p.74). La tristor en el tema amorós està a vegades barrejada amb una gran tendresa "Pensar que el teu somriure és a prop meu./ Que està plena de flors l'obscuritat" (p.88). Perquè, com bé aclareix a Notes, "estimar no consisteix a rebre sinó, sobretot, en donar" (p.95), referint-se a la seva filla deficient com la d'en Neruda. Però l'amor també està expressat des d'una perspectiva realista i de desengany, que deixa un sabor agre, com en el poema Conversa: "Al cap dels anys, què estrany pot ser l'amor,/ o la seva memòria, o el rastre/ que deixa, en apagar-se, la memòria". O bé de quina manera es mira des de la distància del temps el que d'efímer poden tenir les primeres passions vinculades al sexe en el poema La dansa de l'amor: "El sexe és tan despòtic i tan feble/ que vaig tornar-me a enamorar de tu".
      I aquesta última actitud desmitificadora de l'amor i de la vida en general, també la podem apreciar en poemes com Aeroport d'Atenes. La ciutat que va estar el bressol de la cultura i dels ideals clàssics apareix així: "Davant les màquines mig rovellades/ de venda de begudes. Coca-cola: / aquest és l'elixir que pren Helena,".
      Alguns versos poden resultar força pessimistes per la presència constant d'un jo poètic que es despulla i en fa balanç i revisió del que ha estat la vida mitjançant els records, i la conseqüència és l'enyor i l'assumpció del que és irremeiable i irreversible: la mort, però sense amagar el patiment que allò comporta. No obstant això, aquesta mena d'homenatge al passat i contra l'oblit, es fa des de la plena consciència d'estar arribant al port de la vellesa, sense cap intent de fugida, com en el poema Recompte o en el que dóna títol al poemari Càlcul d'estructures.
      L'últim poema, Els morts, ens presenta un jo poètic familiaritzat plenament amb la mort a causa de la soledat, les pèrdues humanes i el desencís de les coses de la vida que han estat com desgastades per l'ús i el pas del temps. Malgrat tot, el patiment sembla haver actuat de narcòtic i, després de desemmascarar l'existència en general, a través de la pròpia, i de donar ordre al seu caos mitjançant la poesia, el resultat ha estat la trobada de la saviesa necessària per no tenir por a res, ni tan sols a la Mort amb majúscules, aquesta s'ha tornat inofensiva i en certa manera alliberadora: "Ja no m'importa si la Mort em veu" "Només sé que me'n vaig amb els meus morts".
      El llibre es tanca amb un comentari del propi autor sobre qüestions poètiques, algunes d'elles un tant polèmiques, que ja es van encetar en el pròleg de la seva poesia completa, Els primers freds.
      Margarit tracta de justificar per què molts lectors habituals de poesia s'han anat allunyant cada vegada més d'aquesta. I treu a col·lació un tema interessant però, delicat. Ens diu que "un poema s'ha d'entendre" (p.104), considerant que qui el llegeix porta anys llegint poesia, novel·la o assaig, per posar-hi un exemple perquè "les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que "s'ha entès" el poema. Potser no sabrem a quin nivell, però sí que és el suficient perquè s'estigui en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, i per això no cal ni cap do ni cap situació prèvia especials" (p. 105).
      L'autor posa de relleu, entre unes altres coses, el que va representar la vinguda de les avantguardes, "va sorgir la possibilitat d'una poesia que no deia res i que s'havia d'admetre en nom de postulats de l'època com a testimoni d'una actitud de caire revolucionari" (p.104), però, d'això, ens diu, ja ha passat molt de temps i, en aquests moments, aquells postulats ja no són vàlids.
      Tenint en compte que la poesia és un tipus de comunicació amb les seves peculiaritats, potser l'afirmació "només és vàlida la poesia que s'entén" (p. 105) comporta el perill d'excloure, per exemple, aquella poesia de qualitat, que sense necessitat de dir res en concret, posseeix, en canvi, una gran capacitat de suggeriment.
      És difícil pensar que el lector per reconèixer un bon poema no hagi de tenir cap disposició prèvia. Un lector, quan llegeix un text poètic, ho fa primer a partir de certs referents culturals i de coneixement i, naturalment a partir d'una sensibilitat i d'unes experiències vitals, també dependrà de les seves lectures literàries en general o de poesia en particular.
      Les opcions que es poden dur a terme en poesia poden ser variades i perfectament vàlides. El que importa és que sigui bona poesia. Coincideixo amb l'autor, però, en quant als efectes que un bon poema ha de provocar en el lector.
      Al marge que s'estigui o no d'acord amb la posició i alguns aspectes que l'escriptor expressa entorn la poesia, crec que el positiu és que els hagi posat per escrit. Sembla que, amb aquesta breu poètica, volgués provocar un debat entre poetes i intel·lectuals, que pot ser bo per a la poesia i que ens invita com a mínim a reflexionar.