Revista Alga nº55 - Primavera 2006

Taller de Literatura

Poesia xinesa contemporània

Xavier Carreras i Moisès Stankowich

Xina és un país on la poesia ha jugat sempre un paper molt important en la societat. Durant segles, la majoria de funcionaris han estat poetes, encara que no en totes les èpoques històriques d'aquest gegantesc país els poetes han gaudit d'una existència tranquil·la, més aviat al contrari.

La poesia xinesa és un ampli territori que pot explorar-se des de diferents punts de vista i amb diverses eines d'estudi. En una cultura com la xinesa, que es vana de tenir cinc mil anys d'història ininterrompuda, acostar-se al seu llegat, en aquest cas, poètic és una empresa titànica. Per això, en aquestes pàgines optarem per explorar una porció de poesia contemporània, aquella encapçalada per Bei Dao i la memlong shi (Poesia Fosca) i alguns dels poetes més actuals del panorama poètic xinès.

Els poetes "foscos" són un grup de poetes que es va rebel·lar contra les restriccions imposades per la Revolució Cultural (1969-1976). Se'ls va denominar així perquè la seva obra va ser qualificada oficialment de "fosca". El moviment es va congregar al principi al voltant de la revista Jintian ("Avui"), que va ser publicada des de 1978 fins a 1980, any que va ser prohibida per les autoritats xineses.

Els quatre poetes "foscos" més importants, Bei Dao, Gu Cheng, Duo Duo i Yang Lian, es van exiliar després de la massacre de la Plaça de Tian'anmen a Pequín (1989). La revista va tornar a veure la llum a Suècia en 1990 com a fòrum per a escriptors xinesos expatriats.

Bei-Dao

Bei-Dao, sobrenom de Jen-Gai Zao, un dels poetes xinesos contemporanis més reconeguts, va néixer a Beijing (Pequín) en 1949. La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes arreu del món (en castellà, Paisaje sobre cero, Ed. Visor, traducció de Lisa Chang) i és candidat al Premi Nobel des de fa anys.

Si bé Bei-Dao es caracteritza per la seva tossuda resistència política i la denuncia es fa patent en tota la seva obra, en ella, a més a més, s'hi reuneixen els records, la consciència, l'experiència i els somnis d'una generació oprimida.

Mitjançant els poemes, el poeta intenta "escoltar i dialogar amb la veu que no se sent" tot i fent servir imatges surrealistes i metàfores.

Poeta introspectiu, Bei-Dao ha experimentat una evolució del seu estat d'ànim cap a l'harmonia i la pau espirituals, a la recerca d'un interlocutor per expressar-se, així com d'una nova percepció de la condició humana, que des del sentiment i la individualitat es dirigeix vers l'esperit col·lectiu, la preocupació social i l'acció política.

Poema: "El proper arbre"

d'on ve el vent?
comptem els dies i passen les nits
a l'interior de llavors de rosella

la immensa tempesta de neu dispersa
la mentida de cert corrent d'aire
la bústia es desperta
les cartes han canviat la seva intensió
el camí es bifurca al exterior de la història
ens remuntem als records
lligant-los al proper arbre

veniu bàrbars
incorporeu-vos a aquesta llegenda
que floreix en aquest precís moment
la flama humil
es converteix en un tigre en terra estrangera

hem viatjat per tot el món
partint sempre des del proper arbre
i la tornada és per contar
les penalitats del camí
Poema: "Paisatge sobre zero"

és l'esparver qui ensenya a nedar a la cançó
és la cançó la que es remunta al vent primitiu

bescanviem bocins de l'alegria
formant famílies des de diferents rutes

és el pare qui reconeix la foscor
és la foscor la que condueix cap al llampec dels clàssics

la porta dels sanglots es tanca de cop
els ecos empaiten els seus crits

és la ploma qui floreix en la desesperació
és la flor la que resisteix el viatge inevitable

és la llum de l'amor que es desperta
il·luminant el paisatge sobre zero

Jin Haishu

Fent un salt en el temps, avui dia trobem a Jin Haishu (1961), un poeta que ens mostra el seu perfil més dur per mitjà de la seva poesia: el sexe i les drogues són els temes que emergeixen d'entre els seus versos.

Jin vol que pensem, no d'una manera abstracta sinó en el context de les experiències a les quals, generalment, plantem cara com a éssers humans en un món al qual podem classificar de tot menys de meravellós. A finals dels anys 70, quan se li va permetre a la poesia ser quelcom més que simples eslògans, molts escriptors es revestiren d'una romàntica visió de la literatura: davant el conformisme de les masses i la ineficiència de la política, aquests van enarborar les banderes de la veritat, la bondat i la bellesa, que consideraven de gran potència i efectivitat.

No obstant això, a mitjan anys 80 semblava clar que aquesta visió romàntica no era més que un autoengany i, per això, va sorgir un contramoviment que va posar en una crua evidència la duresa i la lletjor de la societat contemporània xinesa. En el seu poema "El Poeta", Jin Haishu s'alinea amb aquesta reacció realista. Per a ell, la poesia ha d'estar preocupada per la veritat per sobre del virtuosisme mètric preciosista o la floreta lingüística.

Poema: "El Poeta"

Mai no li he sentit dir res desconcertant,
els arbres creixen en línia recta,
la llum del sol ho fa totalment transparent.
Ell escriu poesia com si llepés les coses,
col·loca curosament les síl·labes en el lloc que
els correspon...

Qui és capaç de viure així, com ell,
envoltat de tanta bellesa i tendresa?
L'únic que veig escrit en el seu somriure és adulació.

Zhai Yongming

Malgrat que el seu nom vol dir "llum eterna", Zhai Yongming (1955) és principalment una poeta de foscor interior, i la millor manera de llegir-la, diuen, és en penombra. En el cor de la poesia de Zhai Yongming batega una certa idea de feminitat. En unes declaracions realitzades al 1986, Zhai va dir que volia ser "un poeta" més que "una poeta", però que a la vida ella era, abans de res, una dona.

Segons el pensament tradicional xinès, el principi femení o yin es caracteritza per la foscor, l'aigua i la llum espectral de la Lluna. Totes aquestes imatges es troben en l'obra de Zhai. Com la majoria dels principals poetes xinesos contemporanis, la vida de Zhai es veu assotada pels desastrosos esdeveniments de la Revolució Cultural. I així durant dos anys, sent adolescent, és enviada al camp a treballar juntament amb els camperols per "aprendre" d'ells.

Després de tornar a la ciutat al 1976, es dedica en cos i ànima a escriure poesia, inspirada pels avenços literaris que es produïen en el període immediatament posterior a la mort de Mao Zedong. A mitjan anys 80, admet en la seva obra la influència de Sylvia Plath.

Poema: "El món" (extracte)

Les ones em colpegen
com una llevadora que estigués donant-me
copets a l'esquena...
El món envaeix així el meu cos
desconcertant-me, deixant-me sentir un cert
èxtasi...

Yi Sha

Yi Sha (1966) escriu sempre el que vol expressar amb la mínima "despesa" lingüística, amb economia de paraules. La poesia de Yi Sha pot considerar-se de "correcció objectiva " davant dels excessos subjectius de la poesia xinesa de la primera meitat dels anys 80, quan el llenguatge i la psicologia individual van ser explorats exhaustivament per molts escriptors. A la targeta de visita d'aquest autor hi llegim: Yi Sha (Poeta).

Poema: "Crestes" (Empanadilles)

Un estudiant universitari
de poble
ens explicava com havia passat l'Any Nou:
A classe, durant un exercici de presentació oral,
que només durà cinc minuts,
el seu relat va fluir suaument i
el to de veu era inexpressiu.
Aleshores, quan va esmentar
la paraula "cresta" ,
el seu rostre el va trair,
dibuixant-hi un tímid somriure.

Wang Xiaoni

Encara que considerada un "producte" de la "generació fosca" de poetes que sorgiren a la Xina a finals dels anys 70, Wang Xiaoni (1955) ha madurat molt durant els darrers vint-i-cinc anys i ha dotat la seva obra d'una rara "sinceritat" i personalitat pròpies.

A diferència dels seus "foscos" companys de grup (Bei Dao, Yang Lian i Lu Cheng), Wang ha evitat en gran mesura l'experimentació o el "misticisme" lingüístics.

Poema: "Poeta"

Aquest matí, com és costum,
m'he burlat de la poesia
perquè només diu ximpleries.

Perquè sóc poeta,
puc qualificar de genuí
aquest desdeny.

Chen Kehua

Chen Kehua (Taiwan, 1961) mostra, des dels inicis, una profunda desil·lusió amb els brillants "ideals" de la societat de consum. El seu palès rebuig l'expressa -senzillament però amb molta força- en el poema "Per TV, havent sopat", escrit el 1986.

En els poemes escrits durant els anys 80, a més del rebuig vers la "normalitat', hi ha també una forta tendència a l'imaginatiu: la realitat no solament havia de ser criticada sinó també reimaginada de nou, i completament. A la seva poesia més recent, escrita durant els 90, sembla que l'obra s'ha tornat més especulativa i introspectiva. Els elements budistes són molt visibles i podríem dir, fins i tot, que es deuen al desenvolupament del seu rebuig vers el consumisme.

Poema: "Per Televisió"

Per televisió havent sopat,
des dels alts blocs d'apartaments del centre
una successió de pares joves corre a llençar
tota la informació i les emocions acumulades
durant el dia en un grapat d'escombraries nocturnes.
Inviolable, el ritme urbà. Bona nit.
Li agradaria ser també propietari de la seva llar?
Inviolable, el destí dels adults. Cada nit,
abans que el camió d'escombraries arribi, tots
els pares joves s'apressen a llençar-se a si mateixos.

Sheng Xing

Per a Sheng Xing (1978), una nova i inquietant veu a la literatura contemporània xinesa, la poesia reflecteix un món interior molt personal. Des de mitjan anys 80, la poesia xinesa ha estat rebel·lant-se contra la visió romàntica de l'existència adoptant un to realista molt més pràctic.

Dit d'una altra manera, el xinès contemporani ha trobat només recentment un significat, un sentit, a la seva experiència ordinària com a ésser humà. Sheng es mostra escèptic davant la capacitat de la poesia de canviar el món, però creu que aquesta idea pot donar coherència al "món interior" que tots duem a dins.

Poema: "Podria estimar a una rata?"

Podria estimar a una rata?

Estimar els seus ulls petits i brillants?
Estimar el seu pelatge fastigós?
Estimar les seves potes fines i primes?
Estimar el xiscle que llança quan la fereixen?
Estimar el seu alè nauseabund?
Estimar la seva llòbrega figura?

Si ens enamoréssim,
hauríem de suportar difamacions, rumors, insults,
una burla interminable...

I si ella es morís en el seu forat
jo també hi exhalaria, allà, el meu últim alè:
Seria l'únic ésser humà que l'hauria estimat.

Bibliografia

  • Bei Dao, Paisaje sobre Cero, Trad. de Luisa Chang (edición bilingüe), Visor Libros.
  • Guillermo Dañino, La Pagoda Blanca, poemas de la dinastía Tang (2000)
    Guillermo Dañino, Sobre un sauce, una tarde, una antología bilingüe de Zhang Kejiu (2000)
  • Idoia Arbillaga, La literatura china traducida en España, Univ. Alicante (2003).
  • Literatura xinesa moderna i contemporània: http://www.upf.edu/materials/huma/central/historia/lite/
  • Poetas chinos contemporáneos http://china.poetryinternational.org/

Moisès Stankovich

Nascut a Barcelona el 1965 i llicenciat en Filologia Semítica (UB, 1989), ha estat professor d'espanyol i català per a estrangers en diverses universitats d'Espanya, Japó, Corea del Sud i la Xina. Actualment, és professor d'espanyol a la Heilongjiang University (Xina) i redactor del diari mensual La Voz de Castelldefels. Forma part del grup ALGA des del 2001.

Des del 1987 publica articles i poemes en diverses publicacions nacionals i estrangeres (ALGA, Jidaijin, Aleph, Los Muestros, AJELC, AIELC, La Vanguardia, Escribir y Publicar, Dialogal, Raíces...).

Xavier Carreras

Nascut a Barcelona el 1957, és professor de Ciències a l'escola La Ginesta de Castelldefels. Forma part del Grup Alga des de fa 15 anys. Ha publicat el llibre de poemes "Els cants de la festa".