Revista Alga nº56 - otoño 2006
GOYA GUTIÉRREZ

Fahrenheit 451, una ciència ficció compromesa


L 'amor pels llibres, per la lectura, vessa en aquest autor i en aquesta novel·la". Són paraules d'A.Munné-Jordà en el seu ampli i encertat pròleg a la novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451, reeditada per l'Editorial Proa l'any 2004 en la col·lecció "Les Eines", un clàssic de la ciència-ficció escrit fa una cinquantena d'anys.

Bradbury posa en boca d'un dels seus personatges, el professor Faber, aquestes paraules: "No són pas els llibres el que necessitem, sinó algunes coses que una vegada hi va haver dins". La novel·la, per tant, és també un elogi del coneixement i la llibertat i un advertiment seriós, que no pas pessimista, de la importància de la formació de les persones per poder viure en pau però lliures, entenent aquesta llibertat com la capacitat dels éssers humans, un cop han tingut els mitjans suficients d'informació i de coneixement, de seleccionar, decidir per sí mateixos, ser protagonistes dels seus propis actes i fer-se'n responsables.

L'argument sembla senzill. El títol es refereix a la temperatura, en graus Fahrenheit, a què el paper s'encén. La novel·la narra la història d'un bomber situat en una societat del futur, que comença un procés de conscienciació sobre la seva pròpia professió i el seu paper en aquella societat. Arriba un temps en què els bombers ja no es dediquen a apagar incendis, sinó a provocar-los. La seva tasca és la de policies destructors de llibres. En el desenllaç, Montag, el bomber protagonista, es converteix en un "dissident" d'aquell sistema i en un proscrit. Bradbury dóna a la novel·la una última pinzellada d'optimisme i esperança, davant la situació ofegant i opressiva que ens presenta, a causa de l'excessiu control al qual estan sotmesos els habitants d'aquella suposada societat, fa que el protagonista pugui arribar a una zona de la natura abandonada, que escapa a aquest assetjament paranoic. Montag es reuneix amb els marginats que en un altre temps havien estat peces clau per al coneixement: escriptors de literatura, filòsofs, homes i dones lliures que es dediquen a memoritzar el contingut dels llibres i transmetre'l a la generació següent.

És curiós com l'autor, referint-se a aquest futur en el qual se situa el gènere literari de la ciència-ficció, ens està parlant d'un passat que realment va existir; aquest final, per exemple, dels homes i dones lliures, ens recorda molt el que va passar en temps de les persecucions estalinistes. La poeta russa Anna Ajmàtova va haver de destruir part de la seva obra. Però abans d'això, un dels seus llibres de poemes va ser memoritzat per unes onze persones. Al mateix temps, Bradbury ens està parlant també del present, de les nostres societats modernes. Denuncia abusos i enganys, adverteix de possibles forats en què els habitants d'aquestes societats del progrés, encaminades a dotar als seus ciutadans de les màximes comoditats, satisfaccions i manca de preocupacions, hi podrien caure sota el lema d'aconseguir una felicitat artificial. Una total absència de dolor, a costa de renunciar a implicar-se en els processos culturals, socials o polítics del seu temps. L'autor assenyala també el joc de la doble moral que des del poder es pot arribar a exercir quan, per mitjà del seu personatge Beatty, defensor d'aquell sistema, manifesta molt cínicament que no ha estat precisament el govern qui va decidir prescindir dels llibres, sinó que van ser els mateixos ciutadans els que finalment van desinteressar-se'n, i van creure que eren nocius per assolir l'estat confortablement feliç de les persones.

A mesura que avança la narració, la hipèrbole d'aquesta societat futura esdevé com una mena de monstre, semblant a aquell que van preconitzar els romàntics, devora els seus artífexs i aquells que han permès el seu desenvolupament. El mateix personatge Beatty, malgrat d'exhibir la seva presa de partit per aquell tipus de societat, no fa res per salvar-se de les flames. L'actitud violenta i buida en valors ètics dels joves que, a tota velocitat, com un joc frívol, estan a punt de matar Montag amb el seu bòlid quan aquest està fugint en la foscor de la nit --simplement perquè una persona caminant per aquell lloc no es considera una cosa habitual i, per tant, tampoc no es considera persona, sinó un marginat sense ni tan sols el dret a la vida--, sembla un fet bastant infrahumà i, en canvi, no podem dir que no hi hagi mostres d'actituds similars a les nostres societats, encara que, de moment, apareguin com a casos aïllats.

Aquest món fictici on les preguntes imprevistes no es poden fer perquè unes altres preguntes i respostes ja els vénen donades, ens fa pensar en el nostre món real de la informació. Mai no s'havia arribat a disposar d'aquest volum d'informació que possibiliten els actuals mitjans tecnològics i audiovisuals de la comunicació. Però la gran velocitat a la qual es mouen, fa que, de vegades, es faci molt difícil pels destinataris o receptors, l'exercici de processar-la, digerir-la, sotmetre-la a una reflexió. D'altra banda, la informació per escrit que ens ve donada per mitjà del paper imprès requereix de temps, és un procés més lent que permet a l'individu posar en pràctica la seva pròpia capacitat de raonar, de distingir, de criticar o dubtar.

L'autor incideix en el poder de manipulació que poden tenir els mitjans de comunicació, davant d'una situació de manca total de sentit crític i d'opinió dels ciutadans. A la novel·la s'ha arribat a una polarització màxima de manipulació per part d'aquests mitjans, al servei total d'un poder que, tot i que diu governar oferint als seus ciutadans el que demanen, apareix amb les característiques dels típics poders totalitaris. La diferència és que es dedueix que aquest suposat govern ha estat votat pel poble i ha aconseguit, utilitzant mètodes poc democràtics, no tenir oposició. Els seus habitants, com la dona de Montang, Millie, una mestressa de casa amb totes les comoditats, resta completament alienada per les seves píndoles de la felicitat, els seus auriculars de música que l'aïllen del món i les seves pantalles gegants de televisió.

Clarisse, la noia de disset anys, víctima innocent, percep el món d'una forma no contaminada pels enganys del sistema. Es fa preguntes i intenta contrastar-les i comunicar-se, fa encendre en Montag l'espurna que despertarà la seva consciència. Aquest se sorprèn de l'actitud lliure de Clarisse, que no és del tot conscient del perill destructor al qual està exposada.

Faber és també un personatge rellevant, apareix a la segona part de la novel·la. Un professor, catedràtic, que es va quedar sense alumnes a la universitat i, per tant, sense feina, resta reclutat a casa seva construint d'amagat, a través dels seus aparells, una mena de resistència contra el règim. Confessa, en un moment determinat a Montag, un cert sentiment de culpabilitat: "Jo vaig veure com anaven donades les coses, fa molt de temps. No vaig dir res." (p.117). Faber es converteix en la força moral que necessita Montag per portar a terme l'acció de revelar-se i fugir a la recerca d'un món que pugui sanar i transformar-lo.

Amb aquest clàssic de la literatura de ciència-ficció, resolt en a penes dues-centes pàgines, escrit amb un excel·lent llenguatge poètic en moltes de les seves descripcions, amb recursos literaris com ara la hipèrbole o el simbolisme que adquireix el foc com a destructor però també, al final, com a renovador i generador de vida, Bradbury ens dóna diverses lliçons alhora. Una podria ser la purament literària; un altra seria la importància que té el compromís individual i col·lectiu d'implicació en els valors democràtics de la societat. Ens fa veure també que el respecte en general envers els altres té com a conseqüència sana la del respecte envers un mateix, per la llibertat d'expressió i la construcció d'una crítica no sotmesa a interessos partidistes.

Ens adverteix dels perills de la banalització de la cultura o la política, que hi pot haver davant aquesta possible situació de desídia o passotisme de la ciutadania. De l'abús, mitjançant una doble moral, que es podria exercir des d'un poder totalitari que s'emmascarés de democràtic.

És curiós el fet que en temps del mandat Reagan en el govern dels Estats Units, la primera versió que va escriure Bradbury d'aquesta novel·la va estar suprimida de les llistes de llibres subvencionats per a les escoles, perquè el va considerar contrari a les idees que el govern volia que assumissin els joves.

Finalment, l'autor ens recorda la importància que els llibres tenen sobretot per a les noves generacions de joves, tant en la seva formació personal com professional. Ens mostra que és responsabilitat de tots plegats col·laborar-hi i lluitar per tal que aquesta riquesa mai no s'exhaureixi.

Ray Bradbury, Waukegan, Illinois (USA) 1920. La seva obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes. Entre els seus llibres podem destacar a més del Farenheit 451 (1953), Cròniques marcianes (1950), L'home il·lustrat (1951), El vi de l'estiu (1957), Remei per a melangiosos (1959) i Les maquinaries de l'alegria (1964). Recentment ha rebut a Espanya el guardó del VI Premio Reino de Redonda, creat l'any 2001 per l'escriptor Javier Marias.