Revista Alga nº57 - primavera 2007


Edita:
  • Grupo de Poesía ALGA


  • Responsables de Edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo


  • Portada:
  • "Dansa" (Carme Esteve)


  • Sumario



    ÀNGELS CARDONA , (Tarragona - Barcelona). Doctora en Filologia Romànica i llicenciada en Filologia Germànica. Ha estat dedicada a la docència en el nivell secundari i universitari. Publica llibres de poemes a partir de l'any 1985 i és autora de treballs d'assaig literari. D'entre els seus quinze llibres, d'alguns dels quals ha rebut diversos premis, destaquem La Fosca (2000), Les Veus del Riu (2001), El Foc (2002) i Esgarrinxades (2005).

    _____________________ ÀNGELS CARDONA _______________________

    DE QUAN JO VAIG HAVER D'ACOSTUMAR-ME A VIURE SENSE TU

    INTROIT

    L'objecte de la visió s'atura en
    l'amant, ell gaudeix de l'espectacle
    de la bellesa que el toca tot passant


    Plotí, Ennèades, III, 5,2

      ADÉU, AMOR

      M arxaràs amb la lluna, brasa lluent, -dius-,
      i jo romandré, sens poder frenar el teu ascens, adolorida.
      Serà una nit amb cap albada, nit adormida,
      perquè s'hauran aclucat per sempre els ulls que es miren.

      I jo romandré, -dius-, veient passiva, com t'enlaires
      sempre amunt, brasa encesa. I aniràs a confondre't
      amb l'estelada, i no podré capir on va la teva llum tan clara,
      -oh petit cuc de llum! -I acabaré creient que vius a tots
      els estels, i alçaré el cap per repassar un i altre lluminar
      i sentiré la teva presència en una esgarrifança continguda.

      Tàlem sense mans, llit sense peus. Solitud
      del qui espera un astre que ha fugit.

      Adéu amor. Espera'm. Arribaré al teu destí. ( ).

    Mans i veus
    desunides pel mar
    pel cel blanc del matí,
    se sorprenen de ser
    i es retroben


    Carles Duarte - El Silenci

    2, IV
      Em vas dir

      S í, em vas dir una vegada que ens havien trencat,
      que les ones, a cop d'aigua, d'un cos en farien
      dos...Em vas dir que no havia de confiar
      en la boira, ni en la boirina, ni en l'aparent
      blanc del cel que va anunciant el dia...

      Em vas dir...,

      (I tenies raó) que m'havien traït,
      i que entre tots, amb la força de l'aigua
      ens havien deixat, com ara estem:
      dos cossos i dos caps i dos cors; quatre mans...

      Em vas dir...,

      (I tenies raó) que ara érem dos.

      Del llibre Esgarrinxades