Revista Alga nº59 - primavera 2008


Edita:
  • Grupo de Poesía ALGA


  • Responsables de la Edición y Redacción
    del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo


  • Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
  • Pintura cortesia de Beneyto

    Sumario


  • ____________ PERE RAMON AGUILÓ ____________


    VIATGE PER A UN SOMNI

         Q uan aquest aparell s'aturi ja serem a l'altra banda del temps, de l'espai..., i dels somnis. Som molt amunt... Veig a través de la finestreta, com altres vegades, un ala suspesa en el buit que tremola imperceptiblement. ¿Quantes hores fa que som fora de casa? No puc evitar de sentir una por profunda i serena alhora per contactar amb la civilització del meu fill. Temo que no em serviran de res les planes que he llegit ni les fotografies que he procurat xuclar durant els darrers mesos: Articles que parlen del cinqüentenari, del Mahatma Gandhi o de la mare Teresa. També L'olor de l'Índia, d'en Passolini. A més, porto amb mi el número que hi dedica la revista "National Geographic" ("Dirty, hot, smoggy, friendly" recordo que diu el comentari d'una fotografia a doble plana d'un carrer de Calcuta, on un tramvia vell i un taxi són els únics objectes que es distingeixen amb claredat.) En l'ampli i detallat mapa que acompanya la revista hem fixat tants cops els nostres ulls en el punt que assenyala la ciutat de Gawahati, on va néixer en Roger... Tampoc no he acabat el poema que vaig començar a escriure sobre l'espera del nostre fill. Ho he de fer durant aquest viatge, encara que sigui de pressa i malament.
          En sortir de l'aeroport m'adono d'aquesta temuda escalfor de la que tant ens havien parlat. Em sorprenc convivint els primers minuts amb ella i fins tot suportant-la força bé. L'asfalt desapareix ben aviat. Fileres de carros portamaletes ens obstrueixen el pas. Acudeix una munió de nens de diverses edats cridant i fent gestos per a què els confiem els equipatges. En marxar puc veure per la finestra del minibús una d'aquelles criatures, un nen d'uns 8 o 9 anys. S'ha quedat sol, mirant-nos fixament amb els llavis oberts, les mans al darrere, subjectant les corretges del cistell de vímet que duia a l'esquena, mig trencat i buit. La precipitació m'ha impedit de fotografiar-lo.
         El nostre primer matí a Calcuta, però sembla que ja hi siguem de fa tota una vida.

         El concert de clàxons d'ahir a la nit, entre l'espessa boira, no ha variat (clàxons d'automòbils bramant pertot arreu; molts vehicles sense llum, i els que en portaven, amb prou feines podien estripar la foscor i permetre així d'albirar, a les vores de la carretera, famílies senceres apinyades entorn d'una llàntia moribunda.) Els meus sentits es desvien, però, cap als colors terrossos que mostra la soferta indumentària dels vianants, que s'obren pas entre la roba estesa i les variades i minúscules rampoines exposades per modestos venedors eternament ajupits. Retallats sobre les múltiples tonalitats que mostren els murs de maó vell, veig arbres molt grans, però d'aspecte apagat i malaltís. Un home és assegut a la lleixa d'una petita finestra, amb una cama per fora. Al seu costat, a pocs centímetres del seu peu nu, penja una peça sencera de costelles de xai, lligada amb una corda al pal de fusta que subjecta el tendal. ¿Quan acabarà aquest minibús d'obrir-se pas pels carrers atapeïts d'altres vehicles i de gent? S'atura, a la fi. Baixem i caminem de pressa, tot trepitjant petits bassals d'aigua i notant sota els peus la humitat i la brutícia barrejades i premsades. Em fixo en un rickshaw que s'allunya a una considerable velocitat. He llegit que els seus conductors no viuen gaire. Ens aturem davant d'una enorme porta metàl·lica pintada amb mini, on es pot llegir en lletres grans "MISSIONAIRES OF CHARITY". Som al 78 de Bose Road. Abans d'entrar em vull omplir els pulmons d'aire, però no puc. Aquesta calor ja no em sembla tan suportable. Som a punt de "conèixer" el nostre fill ara que ja té dinou mesos. Provo de recordar aquell rostre indefinit en les fotografies. Ja tinc ganes de tocar-lo, acaronar-lo i estrènyer-lo en carn i os. Diu la Teresa que se l'estima des de fa temps. Jo... també, però necessito veure que es belluga, necessito veure-li els ulls i la boqueta en moviment, necessito veure que hi és. Caminant a poc a poc, gairebé sondrollant, apareix l'hàbit blanc amb una banda blava d'un rostre cansat que ens somriu. Amb gest cortès i educat però sense entusiasme, la Sister Marjorie respon al salut de cadascun amb una lleugera inclinació de cap. Els corbs grallen cada cop més fort. En veu baixa ens diu alguna cosa que no entenc i marxa sense fer soroll. El sol crema. Passa molta estona.
         Al meu darrere sento un murmuri d'admiració i de sorpresa. És el moment. Entre les companyes i les mainaderes veig la Teresa amb els ulls plorosos, sota el frontó, i una coseta groga arrapada al seu pit. La Sister Marjorie és al seu costat, somrient. Amb una sereníssima alegria (l'autèntica, la que millor es recorda) enquadro la mare i el fill en el visor de la càmera. Darrere d'aquests preciosos ulls foscos, la mateixa mirada perduda i desconcertada d'aquelles quatre fotografies. Em criden l'atenció els seus llavis molsuts, d'un color morat fosc, amb les comissures cap avall, potser en senyal d'estupefacció. Té els ditets amb les ungles curtes i rodones, una d'elles amb restes de brutícia... I aquest cosset immòbil, de pell més fosca que no pas ens pensàvem, resta en la mateixa posició quan me'l passa la Teresa. Sento les manetes obertes sobre les meves espatlles i el tacte massa gruixut del seu vestit-granota. Porta un cordill molt fi lligat al canell esquerre. A un costat de la cara, molt a prop de l'ull, hi té una ferideta estranya. Duu un tall de cabell molt curt, però sense gràcia, amb el clatell esquilat fins ben amunt. "Ja som amb tu". Un petó. M'aparta la cara bruscament. Potser és per la barba. Tot ell fa una olor penetrant i quasi desagradable. Olor de pol·lució, de suor fermentada, de reclòs i d'espècies. Ara m'adono que, en diverses intensitats, he estat respirant aquesta olor des que vam arribar. A l'avió, pels carrers, al menjador de l'hotel... Olor de Calcuta. Tots tres restem asseguts en un esglaó. Així passa molt de temps. Tant, que torno a sentir la tremolor per dins. L'ambient xafogós em fa sentir com si estigués enlairat i em provoca vertigen. En Roger té clavada la mirada en el tub d'una barra hidratant de llavis que, com a improvisada joguina, li hem posat a la mà esquerra. L'expressió del seu rostre no ha variat: seriosa, gairebé severa, com la d'un adult. Aixeco el cap i veig la resta de companys amb els seus fills.
         No puc evitar de sentir un instant de llàstima per en Roger quan travessem la porta de la nostra habitació, a l'hotel. En trobar-se sol amb nosaltres dos no ha deixat de comportar-se com si no hi fos. Hom diria que és en estat catalèptic, però els seus ulls, immòbils en apariència, no deixen d'inspeccionar-ho tot imperceptiblement. L'acabo de copsar mirant-me de reüll quan li he pres la barra hidratant de llavis. En la silenciosa penombra de l'habitació les paraules tendres, en veu baixa, de la Teresa prenen un caire misteriós. Se l'ha assegut a la falda i, com si hagués exhaurit tota la seva voluntat, ell es deixa fer mentre ella li parla i li treu el vestit-granota de color groc que també put a Calcuta. La Teresa se'n va a preparar la banyera i me'l posa als braços. Té un culet petit, més fosc que la resta del cos, i tot de crostetes a les cames. En el moment que el deixo a terra, arrenca plorar. La seva mirada d'adult no fa per aquest plor de nadó gran, forçant la respiració a cops de gemec, amb un so trontollant i opac, mentre els seus ulls gairebé es tanquen en una ratlla crispada. I s'orina sobre la moqueta, deixant-hi una taca que a mi em sembla enorme. Em creuen pel cervell idees i sentiments contradictoris: Quina mena de bestioleta ens hem endut per sempre? No m'havia adonat que aquesta habitació tingués moqueta. Quina pena de criatura, nu i orinant-se al damunt, indefens i confús. La veu del meu fill, que he sentit per primer cop... Barreja de ràbia i compassió. Quan l'agafo sento contra les meves costelles el seu ventre sanglotant, dur i prominent.
         El primer que veig són uns alts finestrals al fons, que permeten un contrallum en la penombra d'aquesta gran sala envaïda per la cridòria d'una munió de criatures. Els crits i les rialles surten de cada un dels llitets de baranes pintades de verd, disposats en infinites fileres. En cada llit hi ha dos o tres nens. Em perdo entre els barrots amb la càmera a les mans i m'extasio en el bosc de cames que grimpen, de mans que s'allarguen fins a tocar-me i de veus agudes que em reclamen. Quan abandonem l'encant d'aquella sala, la bonança i la monotonia de fora m'entristeixen de sobte. Tinc la roba entresuada. M'hauria estat allà dins tota la vida.
         Ja fa hores que el sol s'ha post, però manté la seva empremta d'humitat a la pell i pels carrers. La nit a l'Índia és com el dia, però mancada de llum i color. La mateixa temperatura enganxosa ens colpeja el rostre en sortir de l'hotel. Es fa difícil avançar perquè la vorera està envaïda per venedors ambulants que ens miren encuriosits des de terra o per kioskos que ofereixen, sota una llum esmorteïda, tot tipus de quincalla, a més de premsa i begudes. Veig aparèixer una maneta que s'agafa al cotxet d'en Roger. La nena somriu. Camina al meu costat, sense pressa, amb l'expressió divertida de qui està segur que durarà molt aquell joc. Reconec el seu rostre entre d'altres que pul·lulen pels voltants de l'hotel. Sense treure la mà del cotxet (tal vegada l'instint d'aferrar-se al viatge de la vida que l'atzar no ha reservat per a ella), ens demana amb una barreja d'exigència i súplica que li comprem una Coca-Cola. Caminem així unes passes. Alguna cosa em fa aturar-me. Miro la Teresa i miro aquells ulls que es tornen encara més negres. Deu tenir uns sis o set anys. De seguida se li apropen dues nenes més petites. Potser són germanes. Duen uns vestits bruts i un pèl carrinclons.
         - "Do you go to school?"
         - "School? No. No school"- em contesta la més gran mentre les altres riuen.
         Les tres es queden assegudes a terra, compartint la beguda que els he comprat. Abans d'acomiadar-me, acarono els cabells de la més petita. Són aspres, eixuts, polsosos. Ens en tornem, segurs de trobar, pocs metres enllà, un aire fresc, net i pur. M'he oblidat de preguntar-los els seus noms.
         Les notes de "Bridge over troubled waters" sonen un pèl lentes en el piano que toca un home prim i esvelt. Vesteix impecablement de negre. Les llargues mans sobre el teclat aturen el temps amb la serenor d'aquesta melodia lànguida que, fins i tot, immobilitza les nombroses cuques de llum de l'enorme làmpara de vidre on he fixat la mirada. Hi ha una parella asseguda a l'altre sofà. Ell vesteix americana i pantalons estrictament occidentals. La corbata amb una agulla d'or molt gruixuda. De tant en tant, es duu als llavis un cigar que fuma lentament. Ella porta un sari de color taronja i resta immòbil al costat del seu marit. La temperatura és ideal. En canvi, a l'altra banda de la sala, un cop travessades les portes de l'hotel, la brutícia, la suor, els corbs. Calor, humitat, misèria. Vides eternament provisionals. En acabar la peça, l'intèrpret s'aixeca i fa mitja volta per saludar. Les seves mans se'm mostren ara ossudes, fins i tot rústegues. Amb els dits llargs però irregulars. Té la cara fosca, solcada d'arrugues, gravada pels anys i per la verola.
         Un autèntic formiguer humà camina sobre el pont de Howrath. Em ve al cap la munió de gent que ens voltava ahir a la tarda, quan en Moti em va portar a veure el mercat de flors. (Vaig suposar que caminàvem sobre un terreny tou, relliscós, barreja de plantes podrides i fang, però sense poder-lo veure. En allunyar-nos havíem contemplat des del taxi la inacabable filera de barraques que s'extenien al llarg del canal. Homes, dones i nens entre piles de deixalles. Bolics enormes de papers. Columnes de neumàtics. Porqueria entre la que es bellugaven lentament, com si no tinguessin ànima, perquè només així es pot suportar de viure entre tanta immundícia.) Ens aturem a la vora del Hoogly -braç del riu Ganges que banya la ciutat-, des d'on es veuen imponents, com dos gegants que surten de l'aigua, els dos ponts que enllacen les artèries més importants de Calcuta. El sol està molt baix i projecta un traç gruixut, daurat i recte, que travessa el riu de banda a banda.
         En Roger i la Teresa dormen plàcidament. Jo no puc. Sento per dins un rosec que no em deixa fruir d'aquesta magnífica habitació ni de la perspectiva de visitar demà el Taj Mahal. Quan sigui gran li explicarem al nostre fill que aquest monument representa l'amor per sobre de totes les coses, l'amor més enllà de la mort. També li direm que simbolitza la història de l'Índia, ja que molta gent va malviure o va morir treballant en la seva construcció pel desig d'una sola persona. Caldrà llevar-se molt d'hora. És molt tard i he de dormir. Em sembla que encara som dins del taxi, viatjant sense parar.
         Vulguis que no, és impossible visitar el Taj Mahal sense un guia. El nostre porta la roba i els cabells desendreçats. Té la comissura dels llavis blanquinosa. La Teresa m'ha suggerit que el triéssim a ell, entre tots els que hi havia a l'entrada, perquè és un home gran. Per noranta-cinc rúpies fa estona que ens acompanya per tots els racons d'aquesta meravellosa obra d'enginyeria geomètrica, que no podia tenir altre origen que musulmà. Parla parsimoniosament, amb respecte i consideració cap al significat del monument, al qual no deixa de referir-se. Per entrar cal descalçar-se. Fins i tot els peuets d'en Roger trepitgen la pedra mullada per la pluja d'ahir. Avui el dia és més clar. No fa gaire, ha sortit el sol. Em sorprèn la simplicitat de l'interior. La qualitat del marbre és demostrada per nombrosos guies que es distribueixen per tots els racons, arrambats a la paret i voltats del seu grup de turistes. El nostre fa el mateix: es treu una petita llanterna de la butxaca i amb ella enfoca la pedra. El cercle de llum penetra el marbre com si fos gel o cristall. L'home ens mira amb ulls perplexos. De totes les sensacions que em proporciona aquest lloc, em quedo amb el fantàstic contrast entre la verdor dels jardins i la blancor amb tonalitat grisosa de l'edifici. Paga la pena venir fins aquí per contemplar tot això, respirar l'aire pur i solemne i deixar-se envair per aquesta tranquil·litat. Diuen que és fascinant contemplar el Taj-Mahal a diverses hores del dia. Nosaltres, amb prou feines podrem recordar que hi hem estat, que l'hem tocat, que l'hem trepitjat de debò, ni que sigui durant una hora.
         Ens queden tres hores per agafar el vol cap a Barcelona. El trajecte Delhi-Londres ha estat esgotador. En Roger no ha consentit dormir en un dels bressols que ens han ofert i ha estat tot el viatge sobre les meves cames. Les forces m'anaven abandonant. Ara, com a mínim, sembla que la càpsula de Fortasec comença a fer el seu efecte. Sort d'aquest parc infantil a la sala d'espera. En Roger hi juga amb els seus altres companys. El veig saltar i riure, i ja ni recordo la nostra vida passada sense ell. Encara no tinc forces per estar content, però sé que d'aquí a unes poques hores m'hauré recuperat una mica, i quan l'avió aterri a Barcelona m'afegiré a la feliç rebuda que ens espera a la terminal d'Arribades Internacionals. També sé que aleshores ja em creuré del tot que, de tant en tant, alguns somnis es fan realitat.

    3er Accèssit, Premis "Llavor de Lletres" de Creació i Recerca (Creació literària per a adults), 8ena Edició.

    PERE RAMON AGUILÓ és membre del Grup de Poesia ALGA.
    Vegeu: http://www.castelldefels.org/alga/