ALGA Revista de Literatura
nº69 - primavera 2013




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
    • Ilustración de Maria Girona para
      la cubierta del libro “La germana,
      l’estrangera” de Maria Mercè
      Marçal. Edicions del Mall, 1ª ed.
      Barcelona, 1985.

    Sumario

    Poesía

    MANUELA MARTORELL

    MANUELA MARTORELL, (Barcelona, 1927-2012). Va formar part del grup Alga i va publicar assíduament els seus poemes en aquesta revista. També va ser essencial per ella poder publicar a La Voz de Castelldefels un poema cada mes des del 2002 al 2006. La seva poesia és un insistent cant a la natura, centrada a l'entorn d'aquesta zona de Castelldefels, a on va transcórrer part del seu temps.

    SOMNI

    Va caure un estel,
    amb les meves mans
    el vaig entomar,
    !feia molta llum¡
    els meus ulls estaven
    tan enlluernats,
    per més que els obria
    no el podia mirar.

    Sense pensar-m'hi
    el vaig tornar a alçar,
    com si fos un coet
    s'anava enlairant,
    llavors si que el veia
    anar-se enfilant,
    no sabia què fer,
    si riure o plorar.

    Em sentia estranya
    quan vaig despertar.

    UN ALTRE ESTIU

    La mateixa mar,
    diferent la platja

    La mateixa vela
    diferent la barca.

    La mateixa gent
    amb diferents cares.

    Diferents veus,
    mateixes paraules

    Infants diferents
    mateixes rialles.

    El cel sempre blau,
    els núvols sí canvien.

    Ones diferents,
    sempre escuma blanca.

    Diferents gavines,
    mateixes petjades

    Res serà el mateix.
    Quan el temps ja passa
    ens deixa les cendres,
    s'emporta la flama.

    L'OCELL (Mallerenga cuallarga)

    Enfilat al final de la branca més alta,
    des d'allà veia més pins, fins i tot el mar,
    mirava el cel i els núvols com passaven,
    escoltava i veia altres ocells volar.

    Quan el vent molt suaument el balancejava,
    jo pensava, en mirar i veure'l tan content,
    amb el goig del que és feliç amb poca cosa,
    com ho era dalt de la branca aquell ocell.

    LA MEVA GERMANA LLUÏSA

    Ja no estarà entre nosaltres,
    se li han acabat els sofriments.
    Envoltada de corones de flors
    l'últim adéu... Se'n va anar per sempre,
    sols ens queda tristesa i records.
    Què li espera a l'altra vida?
    Què queda darrera la mort?
    El que sé és el que jo voldria.

    Que tornés a cantar altra vegada
    amb els cors dels àngels celestials,
    que caminés pels jardins de la glòria
    omplint de moltes flors el seu cistell,
    que mirés el mar i a muntanya
    i se sentís tan lliure com el vent,
    a les nits el son amb les estrelles
    i amb la llum de l'alba es despertés.


    página siguiente