ALGA Revista de Literatura
nº73/74 - primavera 2015




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
    • Supèrbia/Lleó
      de Bernat Velo

    Sumario

    Poesía

    DOLORS MIQUEL

    DOLORS MIQUEL (Lleida, 1960). Poeta i escriptora. Ha practicat la crítica literària a diversos mitjans com a El País o l'Avui entre d'altres. Ha estat guardonada amb premis com el Rosa Leveroni de poesia (1989), per El vent i la casa tancada, o el Premi Ciutat de Barcelona de poesia (2004), per AIOÇ], o el Premi Alfons el Magnànim València de Poesia (2012), per La flor invisible, entre d'altres. Creadora i col·laboradora de diversos revistes literàries. Va fer la performance en directe PRESENTACIÓ DE LA DONA QUE MIRAVA LA TELE al Centre d'Art Santa Mònica l'any 2010. La seva extensa obra conté llibres de poesia,narrativa i teatre. Ha publicat més d'una desena de llibres de poesia entre els quals destaquem El vent i la casa tancada (1990) Ed. columna, Llibre dels homes (1998) Empúries-Ed. 62, Amb capell (2003) Emboscall Edicions, La dona que mirava la tele (2010) Empúries-Ed. 62, o La flor invisible (2011). Bromera, ed. Llibres del Segle. La seva obra ha estat traduïda a un gran nombre de llengües.

    TU

    El meu cap no surt del pensament de Tu. N'està segrestat. Fins que arribi a tu i reposi en tu. O mori en
    tu.

    El nom d'aquesta població adquireix sentit sobre tot aquest paisatge reblert de milions de noms i coses,
    només perquè tu me'n vas parlar. I entre tot se singularitza, perquè ,sense ella saber-ho, et porta a Tu a
    dins.

    És així el món quan l'Amor el toca. Tot és Tu i tot va de Tu cap a Tu.

    DE VEGADES LA LLENGUA M'ESBORRA

    De vegades la llengua m'esborra. Dic. Escolta i s'endú un tros dels meus llavis. Dic. Mira'm. I m'arrenca el somriure dels ulls.
    Dic. Explica'm. I es penja violentament de les meues orelles, com un nen enjogassat que volgués trencar la branca de
    l'arbre.
    I l'arbre s'esqueixa. És un plor que arrenca de l'arrel de l'arbre, que crida per la boca de la fruita verda i seca.
    I encara dic: Amor. I els meus cabells em fugen del cap com milions de serpents daurades. Els veig fugir pels camps, amb
    el seu xiulet verinós d'angoixa i desconegut. Fugen de tu.
    Tu no entens res. Només veus com a poc a poc em desdibuixo. I amablement em dius de portar-me en cotxe a casa.
    Dic Sí. Que és no. I quan truques a la porta, tanco abans d'obrir-la.
    Tanco sobre tancat.

    CAMINÀVEM VORA EL MAR

    Caminàvem vora el mar, amb els peus plans com aletes lluents i els llavis plens d'escames, amb el ventre pàl·lid, envoltat
    d'algues, i petits crustacis, i la veu nacarada, la veu negra, la veu roja de les meduses transparents, oh la veu
    de les meduses!, i el nostre sexe ambigu, dins la closca del cranc, ple de molsa verda, el nostre sexe amb l'aroma del mol·lusc
    amagat, de la roca petita empenyuda per les onades. Érem dos barques varades a la sorra, sota el sol. Érem l'ombra
    del sol. L'ombra de l'ombra. Pols d'eternitat érem, un sospir érem.
    I el meu ventre , no ho vas dir, no ho vas dir, un tsunami de colors per a la teva saliva d'ambre. I el teu sexe, no ho vaig
    dir, no ho vaig dir, un escull per a la boca tendra de l'onada cega.
    Tornàvem cap a l'abisme estel·lar, a la deriva, muts, parlàvem muts. No dèiem, no dèiem

    página siguiente