ALGA Revista de Literatura
nº75 - primavera 2016




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Poesia
      de Ruth Castilla Mora

    Sumario

    Poesía

    ORIOL SÀBAT

    ORIOL SÀBAT (Barcelona, 1967) és llicenciat en Belles Arts i es dedica a una gran varietat de disciplines, com el dibuix, la pintura, el gravat i l'escultura Exposa des del 1989. Ha cultivat l'assaig, el conte i la poesia. El 2008 es va editar una monografia sobre la seva obra, amb textos de José Corredor-Matheos, Albert Mercadé i Susanna Rafart, juntament amb el film Cursa cap al no-res. Recentment s'ha publicat Els somnis del xaman (2016), una nova monografia sobre la seva obra amb textos de Valentí Gómez Oliver, Marga Clark, Mireia Puente i una prosa poètica del mateix artista.

    Sobre el full, sobre l'abisme, sobre el mar l'aigua escumeja inquieta o mor. I no és cap venjança. Sota la terra, a les immenses planes o als cims, ho va ser tot, no va ser res... Rodola pels vessants mentre els ocells refilen amb joia i les serps mosseguen. El foc crema tot el que és viu, i sap que té raó, ho sap. Atents a una paraula, rialla o gemec, atents a les veus de les campanes i al xiular del vent. El llibre pesa, el seu pes ha fet un clot, la seva força cap a terra deixa un cràter profund... s'enfonsa excavant l'espluga d'on va sortir, i es carrega el món a l'espatlla... Lluquen i creixen els brots i ningú pot ordenar que s'aturi la vida...

    No vivim aquí, a l'espai, enmig de la terra. Respirem lletanies mentre la sang corre pel nostre cos estrany. Ens movem, sí, ens movem... I dormim, i ens alcem i tornem a jeure... Ens concentrem en un problema diminut, ens dispersem.... Ens excita un gran destret, i després sempre arriba la dispersió... L'aigua corre pertot arreu, hi ha mines secretes, mars i oceans insondables, i un munt de porqueria. Hi ha animals morts, cadàvers, aigua estancada i aigua que es precipita a l'abisme... I també hi ha retalls de sol que fereixen, hi ha sol ferit que asserena, hi ha lluita de sol i ombra, i l'ombra s'escampa i es fa de nit... I sempre és de nit fins que s'esberla la tenebra clavant un ganivet, o de mica en mica es menja la foscor una boira lluminosa, però és boira que esborra, que arrenca d'aquest món...

    Ja no recordem gran cosa... Érem dins d'un somni, entre la tenebra vèiem l'aigua fosca i quasi quieta, i les seves ones concèntriques ens arribaven al cor. Les flors obertes, majestuoses, es dreçaven davant nostre. Queien a cops els records, la consciència, el sentit i la sensació de no ser enlloc. Sí, tot queia a cops i la sang dels nostres batecs tenyia tot el que vèiem. Baixàvem per un pendent on al fons no hi havia absolutament res, i somrèiem amb goig, abandonant tots els nostres temors. Acariciàvem els brots tendres, els munyons que volien esclatar de vida, i que ens consolaven, perquè ja sabíem el final joiós dels somiadors...

    página siguiente