ALGA Revista de Literatura
nº75 - primavera 2016




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Poesia
      de Ruth Castilla Mora

    Sumario

    Poesía

    ERNST RICHARD MARIA STADLER

    ERNST RICHARD MARIA STADLER, (Colar, Alsàcia 1883 - Yprès 1914). A Stadler se'l classifica com a expressionista, junt amb Heyn, Trakl i Benn, corrent que en poesia buscava la reivindicació de l'home en front del progrés amb formes trencadores i de una gran vitalitat. La seva obra es composa de set llibres de poesia, narració i assaig entre els quals els poemaris Preludis (1904) o La Partida (1914). Els dos poemes són previs al inici de la Gran Guerra i van ser publicats originalment en l'edició "Der Aufbruch", München, 1914. La traducció castellana utilitzada es va publicar en edició bilingüe a "Stadler-Heym-Trackl. Poesia expressionista alemanya". Poesia Hiperión, Madrid 1981.

    Traducció a partir del castellà de l'original alemany per JORDI CASABONA

    APÒSTROFE

    No sóc més que una flama, un crit, i foc i set.
    Per les estretes fondalades del meu cor s'hi estimba el temps,
    com l'aigua fosca, ràpid, violent, inadvertit,
    i un signe consumeix el meu cos: caducitat.

    Però tu ets l'espill rodó pel que llisquen
    pletòrics els rierols de la vida
    sobre el fons daurat i abundant dels quals
    les coses que moriren, ressusciten esplendoroses.

    Crema i s'extingeix en mi el millor. Un estel esbojarrat
    que cau en l'abisme de les blaves nits d'estiu,
    però la imatge dels teus dies roman alta i distant,
    senyal etern, que envolta i protegeix el teu destí.

    VIATGE NOCTURN SOBRE EL PONT DEL RHIN A COLONIA

    L'exprés avança a palpentes a través de l'obscuritat.

    Cap estel s'atreveix a sortir. El mon sencer, un estreta galeria encarrilada de nit,

    en la que a voltes, pous de blau resplendent, esquincen sobtats horitzons: un cercle de

    foc.

    de fanals, teulades, xemeneies, rajant, fumejant, ... tan sols uns segons ...

    Altre cop la fosca. Com si descendíssim, quan arriba el nostre torn, fins la pregona

    entranya de la nit.

    Oscil·len ara les llums, perdudes, desesperadament solitàries. S'agrupen. Es

    densifiquen.

    Els esquelets de les façanes grises mostren la seva nuesa, morts en la penombra mentre

    empal·lideixen.

    Alguna cosa deu passar. Pesadament ho noto al cervell. Canta la sang una opressió.

    Tremola el terra, sobtadament, com el mar:

    volem, règiament enlairats per un vent arrancat a la nit, molt amunt, sobre el riu. Corba

    de milers de llums, callada vigilància,

    davant la centellejant revista de les quals, les aigües transcorren pesadament. Fileres

    interminables formades en la nit per saludar.

    Esclat de torxes. Alegre. Salva de vaixells sobre el blau de la mar. Festa estrellada.

    Esplendorosos, fluint amb il·luminats esguards. Fins on les darreres cases de la ciutat

    acomiaden el seu hoste.

    Després la llarga soledat. Ribes despullades. Silenci. Nit. Retorn. Recolliment.

    Comunió. I cremor i angoixa

    vers al final, la benedicció. La festa dels sexes. Fins la voluptuositat. I l'oració. I el

    mar. Vers l'ocàs.


    página siguiente