ALGA Revista de Literatura
nº79 - otoño 2018




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Foto de la Galería Naturaleza
      de Juan González Diz

    Sumario

    Poesía

    ANNA GUAL

    ANNA GUAL (Vilafranca del Penedès, 1986) Amb vint-i-dos anys publica el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008), després que l'editorial LaBreu Edicions la descobrís al blog que mantenia des de feia dos anys, No caic, em tiro (Premi al Millor blog escrit en català 2012). Al 2012 publica el llibre d'artista Passa'm-hi els dits (Átem Books, 2012) amb il·lustracions de l'austríaca Bianca Tschaikner i un any més tard guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibre L'ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013). Amb la voluntat de seguir esbrinant quins són els límits del llenguatge, Gual publica el seu tercer poemari, Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015). Al 2016 guanya dos prestigiosos premis, el Premi Bernat Vidal i Tomàs pel llibre Molsa (AdiA Edicions, 2016) i el Premi Senyoriu Ausiàs March pel llibre El tubercle (Editorial 3i4, 2016), que configuren la primera i la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, trilogia que es clourà amb Altres semidéus, previst per a ser publicat al febrer del 2019. La seva poesia està traduïda a l'anglès, francès, castellà, gallec, rus, croat, portuguès i italià.

    TRASTORN PER DÈFICIT DE NATURALESA

    Les escales
    són les branques
    que són les escales
    que són les branques
    que són els corriols
    que són les petjades
    que són els camins
    que són els torrents
    que són les sendes
    per arribar
    a la microscòpica gota d'aigua
    que penja de la fulla.

    Arribarem a conèixer el diàmetre del jo
    abans de passar a ser l'arruga de l'altre?

    REALITAT PARAL·LELA

    Fas com que la vida avança normal
    però les dents et cruixen a les nits i a la
    fosca els continents giragonsen en silenci.

    Si t'amoïnés tant el moviment
    de les plaques tectòniques
    com el desplaçament de les peces dentals,
    ja veuries com correries a cuidar els troncs
    dels castanyers centenaris, a regar-los
    amb l'oxigen que et supura dels pulmons.

    Fes que les urpes llargues del llop
    et castiguin
    si fas mal.

    Autolesiona't
    a consciència
    si et cruspeixes, un dia,
    la llengua dels vius.


    ENRIC VELO

    página siguiente