ALGA Revista de Literatura
nº80 - primavera 2019




Dirección:

  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Creación de Paloma Rodríguez


    Sumario

    Poesía

    JOSEP A. VIDAL

    JOSEP A. VIDAL (Barcelona, 1945) ha repartit la seva activitat entre la docència i l'edició. Ha traduït al català i publicat narrativa infantil i juvenil d'autors espanyols, gallecs, portuguesos, francesos, anglesos i italians. Ha publicat la traducció de dos poemaris de Carmen Plaza: Breviari per a tardes de xàfec [Pagès Editors, 2014] i Prohibit de respirar [Ed. Carena, 2018], i, d'una part de l'obra poètica de Paul Valéry: "Àlbum de versos antics" seguit de "La jove parca" i "El cementiri marí" [Pagès Editors, 2017]. Actualment treballa en la traducció de Charmes, també de Valéry, i en l'obra poètica d'Enrique Badosa.

    DE LLUM I OMBRES

    Després de la lectura de "Cuentos de lumbre y pesadumbre" i "El rastro de la herida" de Carmen Plaza

    Va sentir: "Sigues llum", i no va saber d'on venia la veu. La cercà per la casa, no deixà cap racó sense explorar. Aixecà les estores, i les posts del trespol. Va esventrar els matalassos, i va buidar els armaris perfumats de sabó, d'espígol, de codony. Va obrir el forn, i li va omplir els sentits l'olor de pa calent... "Sigues foc", va sentir, però la veu no hi era... I va baixar al celler, que feia olor de roure, cedre i most, una olor densa que s'enganxava al paladar i hi deixava el gust càlid de la pluja d'estiu, de pluja sota el sol, i al nas, l'olor de la terra mullada, i als ulls, la fosca i la celístia de la nit argentada i la volta del cel damunt les urpes sofrents i torturades de les vinyes.

    Li va venir a la boca un gust de terra aspra i va sentir a la pell una tesor d'argila, la tibantor secreta de la terra abans de clivellar-se. "Sigues claror", sentí. I va cercar la veu a la cambreta. Va regirar la llenya, que l'embafà de la noble sentor de fusta rebutjada, de l'olor apegalosa de resina orgullosa en la fusta humiliada, sentors denses de vesc i d'humitats secretes en un bosc ignorat.

    I, com un batec rítmic, compassat, va escoltar, persistents, els cops de la destral. I va sentir un calfred que li anava per dins i l'estremia. Com l'alè de la mort.

    Però, la veu no hi era.

    Cercà a la llar de foc, remogué brases, tions... I forcejà fins que arrencà els clemàstecs, provà d'escurar la xemeneia i endevinà al capdamunt un tros de cel, i va gratar amb les ungles, amb anhelant desfici, el canó encrostissat de sutge secular i carbonissa...

    Però, la veu no hi era.

    I va pujar a les golfes, va obrir i regirar les calaixeres, i les caixes de núvia, andròmines del temps, oblidades memòries... I acaronà la llàntia de llautó coberta de verdet que trobà en un racó, de primer amb parsimònia, convençuda que era a frec del misteri, i després tenaçment, gairebé amb fúria, fins a treure reflexos de metall de l'arreu inservible, fins que el metall daurat fou una brasa encesa que li cremà les mans...

    I no en sortí cap veu.

    I escorcollà les bigues, arrencà el paredat, va capgirar les teules una a una... "Sigues vent", va sentir, però no va saber d'on venia la veu. I mirà al cel per si la veu venia de l'altura. I li arribà el silenci del migdia, el respirar sonor de l'oreig entre els sembrats, on el gra afeixugava ja l'esveltesa daurada de les espigues, que es vinclaven, en una dansa lúbrica i atàvica, per fecundar la terra.

    "Sigues vida", sentí. I li semblà que la veu li venia de dins, del dins del dins, del pou de si mateixa. I sortí al camp, i arrencà les espigues tot cercant-ne l'arrel. Però, la veu no hi era.

    I es va arrapar a la terra, i n'escoltà el batec, el rosegar dels cucs, el lliscar remorós de les aigües profundes, els ecos dels avencs, el retruny que pujava, com un lament profund, del centre de la terra... "Sigues temps", va sentir... I convocà els records, els somnis, les ànsies, les quimeres... I va fer desfilar tots els seus dies, va escorcollar les hores una a una.

    Però, la veu no hi era.

    Arrapada a la terra, en seguia el respir: el batec del seu cor compassat amb la terra, amb la vida silent de les arrels que s'obrien camins en la foscor, sota el sòl. I furgà, persistent, dintre seu, en la sang, les venes, les artèries; els músculs i els tendons, les glàndules, els ossos...; els ulls, el cor, el ventre... I esgratinyà la terra, cercant el cor del món. Però, la veu no hi era.

    "Sigues tu", va sentir, abans de cloure els ulls.

    I l'oratge, en silenci, ple de sentors de boscos i rostolls, de camins i barrancs, de pluja i boira, en va escampar les cendres.

    página siguiente