ALGA Revista de Literatura
nº84 - primavera 2021




Dirección:
  • Goya Gutiérrez

    Edición:
  • Grupo de Poesía ALGA

    Responsables de la edición del presente número:
  • Goya Gutiérrez
  • Enric Velo

    Maquetación, composición y diseño web:
  • Enric Velo


  • Portada:
      Chandler, Pintura de Marta Lupresti


    Sumario

    Poesía

    ROBERT CREELEY / DOLORS UDINA

    ROBERT CREELEY (1926-2005) un dels poetes més significatius dels Estats Units, autor d'una seixantena de llibres. A la segona meitat del segle XX va formar part de l'influent Black Mountain College, que aplegava poetes com Charles Olson i Robert Duncan i artistes com Mercè Cuningham i John Cage. The Black Mountain Review, la revista que es va erigir en portaveu d'una àmplia generació d'escriptors i artistes nord-americans i d'una nova tendència en la relació de l'art i la literatura amb el món. L'any 1952 va viatjar a Mallorca i va viure uns anys a Banyalbufar. Per bé que breu, aquesta temporada mallorquina va deixar empremta a la seva vida. Al seu darrer llibre, On Earth, publicat pòstumament als EUA el 2009, traduït com A la terra i publicat el 2013 a Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo), s'hi troben, entre altres, aquests dos poemes que rememoren l'època que va viure a Mallorca.

    DOLORS UDINA, traductora literària. Ha traduït més d'un centenar de novel·les, assaigs i poemes d'autors com ara Virginia Woolf, Toni Morrison, J. M. Coetzee, Jane Austen, Elizabeth Barrett Browning i Robert Creeley.

    Traducció de l'anglès: DOLORS UDINA

    MEDITERRANI I

    Aquest mateix mar infatigable amb el mateix aspecte
    blau opac on vaig anar quan era tan jove
    i sense cap altra raó de vida que mantenir
    la que tenia: dona, filla, i dos fills, més grans,
    si és que set i cinc anys pot ser mesura de res més
    que una innocència vulnerable. Quan el fre va fallar
    la roda del darrere de la bicicleta va enxampar el taló
    del fill gran i va servir per aturar-la, però el trau li arribava
    gairebé fins a l'os. Vaig posar-li pomada a la ferida
    i l'hi vaig embenar, sense ni voler veure com n'era, de profunda,
    i durant dies el noi anava a peu coix i agafant-se a tot arreu
    com una aranya fins que, per fortuna, es va curar. Oh vida, oh miracle
    de l'existència quotidiana, sol, menjar i coses així! Podrien creure
    aquells que vivien llavors amb mi com els estimava? Podrien
    saber que sense dir res, amb persistència, me'n preocupava?

    MEDITERRANI II

    La coberta del buc plena de grues amb la cabina de popa
    de color carabassa que vèiem des de la finestra oberta
    d'aquest lloc cada dia allà al mig de l'oceà proverbial ha
    marxat i ha desviat el centre d'aquest blau a una distància
    implacable que ara s'apropa a una vora del cel ombrívola, apagada
    més enllà de tots els somnis o llocs recordats. Era tan
    gran el desig que fos la història antiga en què esperaven fins
    que per fi arribava la fosca i llavors, amb rems esmorteïts, remaven
    cap a la cova oculta, pujaven a l'espadat veí, i arribaven
    al meu cor que esperava. Quantes vegades fa tant de temps havia
    vist els pescadors sortir remant en caure la nit cap al mar
    enfosquit amb els seus bots llargs maldestres, els rems a l'uníson,
    cap a quin destí determinat, i si hi hagués un món al marge d'aquest,
    allà per fi podrien acostar-se a terra. Ara el so enfarfegat i
    recurrent del mar, el seu vaivé, encasquetat de blanc, contra les roques,
    forces alhora lliures i desconegudes per a mi, no tenen més feina
    que la seva tediosa cadència, somnis repetits, insistents, inútils.


    Vilanova i la Geltrú (Barcelona)

    ENRIC VELO

    página siguiente