(esta información solo está disponible en catalán)

PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA II
La Cultura Ibèrica

Imagen
Per Montserrat Sanz Borràs (prehistòria) i Albert López Mullor (edat antiga)

Imatge: Murs del poblat ibèric del turó del castell,
trobats a l'interior de l'església de Santa Maria
de Castelldefels. L'església medieval de Santa Maria
es construí aprofitant antigues construccions ibèriques
i romanes. (Font: Ajuntament de Castelldefels)


BIBLIOGRAFIA

LA CULTURA IBÈRICA

Al llarg d'aquest període, el territori de Castelldefels va entrar a la història d'una manera estricta. És a dir, en tenim referències escrites, tot i que no directes, les quals almenys fan esment dels seus primers pobladors, els ibers. D'altra banda, s'hi coneixen vestigis arqueològics explícits que permeten entendre el dia a dia dels nostres avantpassats.

Els ibers ocupaven tot el territori de la Catalunya actual. S'estenien, a més, per una àmplia franja contigua al litoral mediterrani de la península Ibèrica, que també abraçava el País Valencià, Múrcia i Andalusia. A l'interior, eren presents a l'Aragó i a una part important de Castella la Manxa o Castella la Nova(19) . Els grecs, ja des del segle VI aC, van donar el nom d'Ibèria a la península. Primer per designar-ne només una part, aquella habitada precisament pels ibers(20) i després, a l'època imperial romana, per fer referència a tot el conjunt(21). Els romans, per la seva banda, van anomenar Hispània a la península i hispanii als seus habitants, si es té en compte que ja formaven part dels seus dominis, des de, com a mínim, l'any 200 aC(22).

No s'ha de creure que en tot l'ampli territori ibèric existia una unitat política a l'antiguitat. Ans al contrari, els ibers constituïen un conjunt de pobles o tribus —com també se'ls anomena— que, segons que expliquen els historiadors romans —els quals hi van tenir contacte sobretot des de la Segona Guerra Púnica (218-201aC)— es trobaven en contínues confrontacions internes per exercir el predomini sobre llurs territoris respectius, de fronteres poc estables. Des del punt de vista cultural, la homogeneïtat dins d'aquest mosaic de poblacions era relativament gran. En coneixem sobretot la ceràmica, feta majoritàriament al torn, en certs casos decorada amb pintura vermella, que, tot i tenir una execució tècnica diferenciada segons els indrets(23), s'estenia per tot l'àmbit cultural ibèric. També era notòria la presència d'una llengua comuna, encara que amb variants; malauradament, tot i haver-se'n desxifrat l'alfabet, que procedeix del fenici, i de comptar amb nombroses inscripcions trobades a les excavacions arqueològiques, encara no s'està en condicions d'entendre-la i només s'han desxifrat textos curts o molt parcials(24).

Un altre factor d'unitat cultural ibèrica, el constituïa la religió. Se sap que els ibers retien culte a nombrosos déus, singularment a certes deesses mares, seguint una tradició molt estesa dins la mediterrània al seu temps. També creien en el món d'ultratomba, poblat d'animals fantàstics i dimonis, on els difunts treien profit de les ofrenes dipositades a les tombes, i en la divinització de certes persones, singularment els règuls, després de la mort. També eren escenari del culte determinats llocs sagrats, on hi havia grans santuaris, o bé s'apreciava el caràcter sagrat d'algunes muntanyes, fonts o rius.

Des del punt de vista polític, sembla que, a cada contrada, hi exercia el poder una casta de guerrers el cap dels quals n'era el règul o reietó. La seu de l'administració política era en un nucli urbà que feia de capital que, a la manera de les ciutats estat gregues, controlava el territori circumdant on hi havia poblats més petits. Així, Cesse, era la capital dels cossetans i cal situar-la a migdia de l'actual ciutat de Tarragona; la seva àrea d'influència anava, al nord, fins al Garraf. D'altra banda, la capital dels laietans, ètnia de la qual formaven part els ibers de Castelldefels, s'ha ubicat darrerament al turó de Burriac (Cabrera de Mar)(25).

Els ibers eren sobretot pagesos, encara que també participaven d'un comerç de llarg abast per via marítima, en què successivament van fer d'intermediaris els fenicis, els grecs, els cartaginesos i els romans. De tal manera que no resulta gens estrany trobar productes genuïnament ibèrics, com ara les típiques àmfores de forma troncocònica o la ceràmica pintada i la grisa fina, a França i Itàlia o bé a les illes Balears(26), on feia escala obligada una part de les naus que portaven productes manufacturats, a canvi de primeres matèries, d'una banda a l'altra de la Mediterrània.

Aquest contacte de les gents del país amb les de fora i l'intercanvi d'idees, de productes i d'avenços tecnològics va ocasionar la cultura ibèrica, la qual es va manifestar a través d'exponents materials, com la ceràmica al torn, ja al·ludida, o altres de més elaborats, com l'escultura, sobretot a les contrades meridionals, encara que a Catalunya també n'hi hagi algun exemplar(27). Igualment, la religió va ser la resultant de la influència grega, exercida singularment a través de les colònies de l'Empordà, Emporion (Empúries) i Rhode (Roses)(28), i també fenícia, constatada des de ben antic a casa nostra, com ho palesen els aixovars de les tombes de la necròpolis de Can Canyís (el Vendrell)(29), i que va ser continuada pels cartaginesos des de la metròpoli i des d'Eivissa, sobretot als segles IV i III aC(30). Tot plegat, caracteritza una civilització mediterrània, que va assimilar elements dels pobles amb què va estar més en contacte i els donà un caràcter original, tal com va passar, per exemple, amb la civilització etrusca a Itàlia central, coetània de la ibèrica(31).

Els ibers a Catalunya
A la costa catalana, el fenomen ibèric, a més de les estrictament culturals, té unes clares connotacions d'extensió i consolidació de les formes de poblament urbanes, i es constata a partir del segle VI aC, un xic més tard que a Andalusia i al sud-est de la península.

Tant aquí com allà, alguns dels anomenats poblats ibèrics van servir de continuïtat a llocs ocupats d'antuvi, com per exemple Olèrdola, a l'Alt Penedès, ben a prop nostre, on és notòria la presència d'una muralla del final de l'edat del bronze(32). També, però, se'n van crear de bell nou, en indrets estratègics, com ara el poblat de Montjuïc (Barcelona), el de la Penya del Moro (Sant Just Desvern)(33) i el del turó del Castell (Sant Boi de Llobregat)(34), que encerclaven la desembocadura del Llobregat, que llavors era navegable. A banda d'aquests nuclis més importants -alguns dels quals constituïen veritables ciutats, com el d'Ullastret (Baix Empordà), molt ben conegut(35)-, hi havia una miríada de poblats petits. De tal manera, que es pot afirmar que els ibers van consolidar definitivament el poblament urbà al país, que havia començat amb una certa empenta a l'edat del bronze, i van representar una fita en l'ocupació del territori, que no va tenir una intensitat semblant fins a l'època industrial.

El massís del Garraf, a l'època de la cultura ibèrica, va fer el paper de frontera entre dues importants tribus que llavors ocupaven la part central de la costa catalana: els cossetans i els laietans. Com hem apuntat més amunt, es creu que els primers tenien la seva capital a Cesse, ciutat que s'ha situat a la part baixa de l'actual nucli urbà de Tarragona, a la part alta del qual, més tard, els romans van establir la capital de la província més extensa de la península Ibèrica, anomenada Hispania Citerior, des del 197 aC(36), i Hispania Tarraconensis amb la reforma d'August(37). Tanmateix, així com de la romana Tarraco es coneixen multitud de restes, entre les quals hi ha les muralles(38) i altres monuments de primer ordre, com els dos fòrums, més tardans, la ibèrica Cesse només s'ha conegut amb algun detall des de fa pocs anys(39). Tot i així, dins el territori dels cossetans, es coneixen altres nuclis importants, com ara Darró (Vilanova i la Geltrú)(40), els poblats de Calafell(41) o el recentment descobert de les Guàrdies, al Vendrell(42), a més del ja esmentat d'Olèrdola. Cal afegir, però, que la prospecció arqueològica intensiva realitzada, per exemple, als termes de Sant Pere de Ribes(43), Sitges, Vilanova i la Geltrú(44) i, darrerament, en aquells llocs afectats per la construcció de l'autopista C-32, ha posat al descobert la presència d'una ocupació del territori en petits nuclis, com per exemple el del Fondo d'en Roig, a Cubelles, o el de Solicrup, a Vilanova -que ara s'excava-, els quals només abraçaven unes quantes edificacions i eren de caire clarament agrícola, al costat d'un gran nombre de cases de pagès, aïllades, situades al costat dels camps de conreu i de les petites vies de comunicació.

Sembla que aquesta disposició també es va donar al Baix Llobregat, on vivien els laietans, els quals s'estenien des del massís del Garraf fins a la ratlla de la Selva, on començaven els dominis dels indiketes. Ja s'han esmentat abans els importants poblats que hi havia a la desembocadura del Llobregat, punt sens dubte estratègic en totes les èpoques, i més aleshores en què s'hi podia navegar fins prop de Martorell. La mateixa Barcelona era plena d'establiments, que n'ocupaven els turons, i ben a prop de Castelldefels, al Calamot de Gavà, hi havia un poblat amb un ampli domini sobre la costa i, molt probablement, amb embarcador propi.

Els establiments ibèrics de Castelldefels
A Castelldefels, les prospeccions realitzades arreu del terme, el 1985, amb motiu de la formació del catàleg del patrimoni arquitectònic, van palesar la presència d'una sèrie de nuclis ocupats al període ibèric(45). El més important de tots era al cim i als vessants del turó del Castell. Com el seu homòleg de Gavà, controlava l'arribada per mar i és probable que tingués un petit lloc abrigat on devien amarrar les embarcacions, el qual, potser, caldria situar cap al centre del poble actual, entre el mateix turó del Castell i el de la Muntanyeta, on també s'han detectat vestigis d'un poblat(46).

De moment, els testimonis de poblament ibèric més antics corresponen al poblat del Castell, on s'ha trobat ceràmica que es pot datar des de mitjan segle IV aC. Tot i així, les fases constructives més importants corresponen als decennis centrals del segle III aC i a començament del segle II aC. La primera cal emmarcar-la dins el moment d'influència de la nissaga cartaginesa dels Bàrquides a la península Ibèrica, en què el comerç púnic, predominant, va activar molts establiments costaners. També se sap que en aquella època es va reforçar el perímetre emmurallat d'alguns nuclis(47), cosa que en el nostre, per ara, no es pot comprovar perquè no s'hi ha trobat restes d'estructures defensives.

La segona etapa reflecteix clarament les transformacions que van començar a experimentar els nuclis ibèrics, en el decurs del primer quart del segle II aC, com a conseqüència de la conquesta romana, fruit del resultat de la Segona Guerra Púnica, en què els cartaginesos van ser expulsats. La influència comercial púnica, un cop perdut el pes polític, no va desaparèixer del tot perquè es va seguir exercint a través d'Eivissa, que va esdevenir ciutat federada dels romans poc després del conflicte i va mantenir part de l'antic comerç cartaginès, se suposa, però, que dins la nova hegemonia romana.

Més endavant, tractarem dels detalls del domini romà sobre el territori que en els nostres dies coneixem com a Catalunya i de la seva progressiva influència en l'evolució dels pobles ibèrics. De moment, cal destacar que els conqueridors van assumir la supervisió de les activitats econòmiques, els resultats més visibles de la qual van ser, d'una banda, l'encunyació de moneda amb llegenda ibèrica per pagar els nous impostos(48) i, d'altra banda, la inundació dels mercats ibèrics de productes romans arribats per via marítima: essencialment el vi itàlic, envasat en àmfores, i els vasos de ceràmica per beure'l, productes ben habituals en les troballes arqueològiques(49).

Les mateixes excavacions indiquen que, al llarg del segle II aC, alguns poblats es van anar abandonant, com a conseqüència dels interessos romans. D'altres, però, com ara el del Castell, van subsistir i alguns, com Olèrdola o sobretot Darró, van experimentar un desenvolupament notable(50). Sens dubte, aquests moviments responien a una redistribució dels mercats i de la comercialització dels excedents agrícoles i dels productes d'importació.

S'ha de remarcar que, a la vora d'aquestes transformacions urbanes, els establiments agrícoles o senzillament les cases de pagès van seguir la seva trajectòria linealment fins a l'època d'August. Les cases disseminades ocupaven indrets adients, prop dels predis, on, amb el temps, es van establir masies. Una ràpida repassada als jaciments de Castelldefels ho confirma. El més allunyat del poble actual ha deixat fragments de ceràmica disseminats a la serra d'en Llopart i al turó de can Vinader, al nord-est del terme, darrere del barri de Vista Alegre. A més, l'any 1985, encara s'hi conservaven algunes restes de murs de maçoneria, amb cares visibles, situades a l'istme entre les dues elevacions. El material trobat indica una ocupació, com a mínim, del final del segle II i el començament de l'I aC. La ceràmica descoberta només en superfície, tant en aquest jaciment com en els altres dispersos, pot donar una visió molt parcial del seu període d'ús que, tal vegada, va ser molt més ampli. Al turó de cal Tiesso, a tocar del turó del Castell pel sud-oest, es recull ceràmica ibèrica comuna de datació imprecisa, potser d'entre els segles IV i I aC.

Al turó de la Muntanyeta o de can Valls, -que abans estava una mica allunyat de la zona més habitada, però que ara ocupa gairebé el centre del poble i ha esdevingut un emblemàtic parc urbà- es trobaven, en superfície, ceràmiques ibèriques i itàliques. El 1970, s'hi va fer un sondeig(51) i, els anys 1987 i 1988, s'hi van dur a terme excavacions sistemàtiques(52). Tot plegat va proporcionar ceràmica que indicava una utilització durant els segles II i I aC.

Al vessant oriental del turó de la torre Barona o de la torre de la Guarda, sobre la Raconada, es va trobar ceràmica comuna ibèrica, que dóna pistes sobre un ús imprecís de l'indret en aquell moment. Potser, ja com a lloc de guaita, atesa la situació, o com a seu d'una de les petites cases pairals que hem vist en altres elevacions.

El poblat del turó del Castell
Les ruïnes ibèriques millor conegudes a Castelldefels corresponen al poblat més gran que aleshores hi havia al nostre terme actual, el qual estava situat al cim i als vessants del turó del Castell. El seu estudi es va fer al llarg de les excavacions que s'hi van dur a terme amb motiu de la primera fase de la restauració de la fortalesa (1989-1996)(53). S'han datat de dues etapes, l'una dels decennis centrals dels segle III aC i l'altra del començament del segle II aC, tot i que alguns materials arqueològics trobats fora de context indiquen una ocupació des de mitjan segle IV aC, com a mínim.

Aquesta etapa del segle IV abans de la nostra era s'ha constatat arreu de Catalunya i es caracteritza per les nombroses eixamples de poblats petits o amb la crisi i l'abandó d'altres de més vells, com és ara la Penya del Moro a Sant Just Desvern(54). En el nostre cas, sembla probable que nous treballs podrien donar més precisions sobre la fundació del poblat, la qual podria haver estat anterior al segle IV. De moment, els darrers sondeigs, realitzats l'any 2001, al pati del castell, han proporcionat més evidències de l'ocupació del segle III aC.

Molt a prop del pati, sota l'escala que mena a la sala noble del recinte i també en el subsòl d'una de les dependències a ponent de l'edifici militar del segle XVI, es va descobrir una cisterna ibèrica retallada a la roca. Tanmateix, mentre que sota l'església s'han localitzat vestigis de diversos habitatges, a l'àrea del castell pròpiament dit no se n'ha conservat cap, ja que el terreny natural és molt enlairat i va ser rebaixat gairebé un metre en traçar-se el pati d'armes actual, a mitjan segle XVI.

Al subsòl de l'antiga església de Santa Maria, en canvi, es van trobar vestigis d'habitatges relativament nombrosos que, un cop excavats, van romandre in situ, protegits, una part dels quals, fins i tot, ara es pot veure a l'antiga zona del presbiteri, a través d'un paviment de vidre. Aquestes cases, en general, tenien un sol ambient, i les parets eren fetes de tàpia, recolzada en sòcols de maçoneria de pedra calcària unida amb fang. En dos dels habitatges, un situat prop de l'antiga capella del Roser -on ara hi ha una saleta de servei- i l'altre, al subsòl de l'absidiola nord, es van trobar sengles sacrificis de fundació. El primer contenia les restes d'un ovicàprid petit i el segon el crani d'un bou(55). Aquesta mena de sacrificis propiciatoris en el moment de bastir un edifici eren força comuns i se n'han descobert nombrosos exemples arreu del territori ibèric(56). A l'època romana van continuar amb el mateix caire però amb una altra forma: a la vil·la romana de Darró (Vilanova i la Geltrú), es van trobar diverses gerres que contenien un ou cadascuna, situades als angles de la fonamentació d'un cos bastit per ampliar aquesta residència, a mitjan segle IV dC(57). Com es pot veure, tot i que amb variants, el ritu continuava vigent més de sis-cents anys després(58).

Els murs atribuïbles a l'etapa més antiga identificada a l'establiment ibèric del Castell són molt afectats per les nombroses transformacions esdevingudes en aquesta àrea, tant en l'època antiga com en la medieval i moderna, per la qual cosa apareixen de forma bastant inconnexa i fragmentària. Se n'han trobat ruïnes al subsòl de la capella del Roser, on hi ha vestigis de les tres parets perimètriques d'un espai orientat de nord-oest a sud-est; a la nau, perpendiculars a aquestes darreres; al braç septentrional del transsepte, i, finalment, al subsòl de l'absidiola nord. Així, en total, hi ha indicis de quatre estances o cases diferents, disposades d'acord amb uns eixos força coherents. També hi ha forats de pal a la vora d'algunes, que poden indicar porxos o coberts.

Les estructures de la segona etapa constructiva del poblat ibèric es van bastir al començament del segle II aC. Les seves ruïnes s'han trobat, per ara, només a la nau de l'església. El recinte més clar és una estança situada al nord-oest, prop de la porta actual del temple, que conserva el traçat de les quatre parets perimètriques i de l'accés. Gairebé al davant i separats per un passadís sinuós, hi ha els vestigis d'una altra estança, de la qual només queden les restes de dos murs. En la base del primer, es va trobar un dels sacrificis de fundació esmentats més amunt, format per les despulles d'una cabreta. Tant aquestes cases com la cisterna van estar en ús fins a l'últim o el penúltim decenni del segle I aC. Llavors, es van enderrocar i, a sobre seu, es va bastir una villa, és a dir, una explotació rústica romana.

(Continuació amb PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA III: La Romanització del Territori - Bibliografia)

(anar a BIBLIOGRAFIA).

NOTAS

 

 

    19
    El territori ibèric és descrit a l'obra Ora maritima, de Postimius Rufus Festus Avienus, a partir del vers 504. Se suposa que aquest poema reflecteix la situació en els primers temps de la iberització, ja que es basa en un periple grec del segle VI aC. Una descripció força més tardana de la costa catalana, amb un esment més explícit dels pobles ibèrics que l'habitaven, es pot veure a: Plini, Naturalis Historia (Nat. Hist.) III,
    p. 20-22.
    20
    Cf. Aviè, Ora Maritima i Hecateu de Milet (500 aC), Heròdot, mitjan segle V aC (I, 163 i VII, 165). Polibi (c. 130 aC) explica que el nom Ibèria al·ludeix a la façana mediterrània de la península Ibèrica (III, 37, 10-11).
    21
    Estrabó, III, 4, 19, època d'August. Apià, historiador grec de la primeria del segle II dC, es fa ressò d'aquest canvi de denominació que, en el seu temps, encara no era general (Ap. Hist. Rom VI, 1).
    22
    Enni, Annales, 503.
    23
    A Catalunya, per exemple, són estranyes les representacions de figures humanes i d'animals, les quals abunden a la ceràmica ibèrica pintada del País Valencià i Múrcia, que adopta, però, formes gairebé idèntiques a les d'aquí. Cf. una aproximació recent al tema: Tortosa, Santos, 1998
    24
    AADD, 1998b.
    25
    AADD, 1999; García, Martín, Cela, 2000.
    26
    Fernández Miranda, 1976; López Mullor, Rovira, Sanmartí, 1982; Aranegui, 1985; Guerrero, Quintana, 2000.
    27
    Sud-est de la península Ibèrica: Chapa,1986; AADD 1994, 1998; Ramos Molina, 2000. Catalunya: López Mullor, Caixal, Fierro, 1986.
    28
    Síntesi a Cabrera, Sánchez, 2000.
    29
    Vilaseca, Solé, Mañé, 1963; Padró, 1971.
    30
    Les sèries d'àmfores produïdes a Eivissa en són un bon exemple: Ramon, 1991.
    31
    Treball clàssic reeditat diverses vegades: Pallotino, 1942.
    32
    Álvarez et alii, 1991.
    33
    Barberà, Morral, Sanmartí, 1979; Barberà, Sanmartí, 1982.
    34
    Barreda, García, Serret, 1993.
    35
    Bibliografia recent: Martín, 2000; Plana, Martín, 2000.
    36
    Liv. XXXII 28, 11.
    37
    Estrabó III, 4, 20.
    38
    Que, de primer, havien estat identificades com a ibèriques, tot i que després l'anomenada primera fase ha estat datada del començament del segle II aC. Bibliografia recent a: Aquilué et alii, 1991. Menchón, Massó, 1999.
    39
    Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000 amb bibliografia anterior.
    40
    Sobre Darró la bibliografia és molt àmplia. Un recull posat al dia pels seus excavadors es pot veure a López Mullor, Fierro, 2000 a.
    41
    Treballs bàsics: Alorda Park (Sanmartí, Santacana, 1992) i l'Argilera (Sanmartí, Santacana, Serra, 1984).
    42
    Morer, Rigo, 1999.
    43
    Miret, 1979, 1986. Miret, Sanmartí, Santacana, 1984, 1987.
    44
    López Mullor, Fierro, 2000 a.
    45
    Realitzades per A. López Mullor i X. Solé. Els resultats apareixen a: Id., 1989 i Pérez et alii, 1987.
    46
    Sobre la Muntanyeta, cf. Llopart, 1970; López Borgoñoz, Vollmer, 1989. A més, dins les antigues sorreres litorals, que ocupen la marina i que han estat ben estudiades sobretot al terme de Gavà, es van trobar materials dels segles II i I aC i de l'època romana imperial a can Messeguer (Codina, 1987; Izquierdo, 1987 i 1992). Fins ara, però, no s'ha pogut establir si aquestes troballes identifiquen llocs d'ancoratge concrets -és possible que en alguns casos ho siguin- o bé procedeixen més aviat d'antics derelictes, com el medieval del canal olímpic, ben excavat i conegut (Raurich, Nieto, 1992), o bé de restes de naus embarrancades.
    47
    Per exemple, les fortaleses ausetanes del turó del Montgròs, el Brull (Molist, Rovira, 1993) i del Casol de Puigcastellet, Folgueroles (Molas, Mestres, Rocafiguera, 1992).
    48
    Villaronga, 1994.
    49
    Lamboglia (1952), en fer la “Clasificazione preliminare”, va utilitzar algunes peces d'Hispània.
    50
    Darrers estudis sobre Olèrdola a Àlvarez et alii, 1991; Batista, Molist, Rovira, 1991; Molist, 2000. Bibliografia actual sobre Darró recollida a López Mullor, Fierro, 2000 a.
    51
    Llopart, 1970; Perís, inèdit.
    52
    Dirigides pel senyor Alfonso López Borgoñoz (López Borgoñoz, Vollmer, 1989).
    53
    Sobre els resultats d'aquesta excavació es pot consultar: López Mullor, 1996, 1997, 1998 a i b, 2000 a i b. Les memòries completes dels treballs, que aviat seran publicades, romanen al fons documental del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Els materials que s'hi van trobar van ingressar al Museu de Gavà.
    54
    Barberà, Morral, Sanmartí, 1979; Barberà, Sanmartí, 1982.
    55
    Aquestes restes han estat estudiades a Rius, 1990.
    56
    Un dels més difosos és el de la Penya del Moro (Sant Just Desvern). Darrerament, a Tarragona, a l'àrea ocupada pel poblat ibèric de Cesse, s'han trobat els vestigis d'un edifici del segle II aC en què hi havia diferents ofrenes de fundació, que consistien en restes d'animals contingudes en atuells ceràmics.
    57
    Duran, 1992.
    58
    Sobre els ritus de fundació, cf. AADD 1989 i 1997.

Revisado: 21/07/2011

↑ subir
©
Ayuntamiento de Castelldefels
Plaza de la Iglesia, 1 - 08860 Castelldefels
Teléfono: 93 665 11 50