(esta información solo está disponible en catalán)

PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA III
- La Romanització del Territori
- Bibliografia Prehistòria i Història Antiga

Imagen
Per Montserrat Sanz Borràs (prehistòria) i Albert López Mullor (edat antiga)

Imatge: Monument commemoratiu de caràcter privat que
conté una inscripció llatina dedicada a Gaius Trocina
Synedémus. El
cippus fou trobat el 1989 a la rectoria
de l'església de Santa Maria del Castell i avui és
exposat a l'antiga capella de sant Antoni i santa
Bàrbara (Font: Ajuntament de Castelldefels)


BIBLIOGRAFIA

LA ROMANITZACIÓ DEL TERRITORI

El llarg procés que coneixem com a romanització d'Hispània comença en instal·lar-se els romans definitivament a casa nostra, un cop acabada la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), de la qual havien resultat vencedors. Com hem vist en tractar dels ibers, el domini polític i militar per part dels conqueridors va ser immediat. L'organització social i econòmica anterior, però, va anar canviant d'una manera progressiva. En el terreny cultural el fenomen va ser semblant, ja que la introducció plena dels costums romans, fins que els ibers van parlar llatí, per expressar-ho d'una forma simbòlica, va trigar gairebé dos-cents anys, ja que no es va completar fins a l'època d'August.

La societat romana, més encara que la ibèrica, va tenir la seva seu per excel·lència a les ciutats. De tal forma que fóra impensable imaginar l'establiment d'un domini d'aquest poble sense la fundació de nuclis de població estructurats d'acord amb els costums metropolitans, que prenien com a model Roma, l'urbs per antonomàsia. Així, el 197 aC, en crear-se les províncies romanes d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior, en què es va subdividir la part de la península Ibèrica que llavors era sotmesa -bàsicament el territori que ocupaven els ibers, perquè els pobles de l'interior, com ara celtibers i lusitans, o els atlàntics, dividits en galaics, càntabres, 59 asturs i vascons, encara no havien estat conquerits-(59), es van crear també llurs capitals: Tarraco i Corduva. La primera ja hem dit més amunt que va substituir des del punt de vista polític el nucli ibèric, anomenat Cesse o Cissa, que havia estat la capital dels cossetans.

En sentit estricte, però, el que es va bastir de bell nou va ser un recinte militar, situat en una posició dominant sobre el port i la ciutat ibèrica, el qual es va envoltar d'una poderosa muralla i no va canviar aquest caire fins al darrer decenni del segle I de la nostra era, quan la unificació física del vell nucli ibèric i del praesidium romà de Tarraco en un sol conjunt urbà homogeni ja era un fet(60).

Un cas semblant al de Tarraco, en què els romans van establir llur guarnició al costat d'un indret ocupat pels ibers, el trobem a Olèrdola. Es tractava d'un lloc estratègic, controlat d'antuvi per la gent del país, ja fos al final de l'edat del bronze o durant l'etapa ibèrica. A Empúries, Emporion, l'antiga colònia dels grecs foceus establerta al golf de Roses des del segle VI aC, vinculada a Marsella i aliada dels romans, on van desembarcar per primer cop a Hispània, l'estiu del 218 aC, el fenomen va ser semblant.

Tanmateix, així com el recinte fortificat d'Olèrdola no va esdevenir mai una ciutat pròpiament dita, a Empúries les instal·lacions per aixoplugar la guarnició romana van esdevenir una nova ciutat romana situada al costat de la grega, fins a formar una veritable dípolis, com la descriu l'historiador romà Tit Livi(61). Com a conseqüència d'això, el vell topònim jònic, en singular, Emporion, es va transformar en un de nou, en llatí i plural, Emporiae. Tot aquest procés es va anar produint al llarg del segle II aC i, cap al final del segle II aC, la ciutat romana ja era un fet. Més tard, la seva romanitat es va accentuar un xic més, en instal·lar-s'hi veterans de l'exèrcit de Cèsar, vencedors de les tropes pompeianes a Hispània durant la Guerra Civil (49-45 aC).

En el decurs de la primera meitat del segle II aC, sabem que al peu del turó de Burriac (Cabrera de Mar), en el lloc de ca l'Arnau, es va establir un contingent de població itàlica, tot i que les restes trobades, sense muralla, no s'adiuen amb el que seria típic d'un assentament purament militar. Aquest nou nucli, que s'ha definit com a seu de l'administració romana(62), disposava d'unes magnífiques termes públiques, similars a les que es van bastir no gaire més tard a la nova ciutat romana de Valentia, fundada el 138 aC(63). La ciutat romana d'Iluro, però, uns anys més tard, cap al 80-70 aC, es va situar on ara hi ha Mataró. Llavors el vell poblat ibèric del cim de Burriac es començava a abandonar i les termes de ca l'Arnau, edifici emblemàtic del centre administratiu romà, quedaven inutilitzades. Aquesta simbiosi de la població ibèrica i romana en el moment de constituir les ciutats que després perduraran serà el denominador comú entre les acaballes del segle II aC i els primers decennis del segle I aC, quan es creen o comencen a agafar empenta la resta de les poblacions importants de la costa: la ciutat unificada d'Emporiae, de què ja hem tractat, així com Gerunda (Girona), Blandae (Blanes) i Baetulo (Badalona)(64).

Al territori de Barcelona, mentrestant, continuava havent poblats ibèrics enfilats als turons, com ara al turó del Pollo de Santa Coloma de Gramenet (puig Castellar), al Putxet i sobretot a Montjuïc(65). S'ha especulat amb la presència en aquell moment d'una ciutat romana, Faventia, el nom de la qual hauria passat a la denominació de la fundació de l'època d'August, la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Tot i així, l'emplaçament d'aquesta antiga població, la qual alguns han situat teòricament a Montjuïc, fins ara no s'ha identificat.

Aquest entramat de noves ciutats va anar creixent pel degoteig de població ibèrica, que com hem vist ja es trobava a la base de la seva fundació, a causa del lent abandó i decadència de molts poblats ibèrics i també per les aportacions de població itàlica, arribades a casa nostra a causa de la Guerra dels Aliats (91-89 aC), que va enfrontar Roma amb altres ciutats d'Itàlia, i també per l'assentament de veterans de les Guerres Sertorianes (77-71 aC) i de la Guerra Civil entre Cèsar i Pompeu i els pompeians (49-45 aC), un dels camps de batalla de la qual va ser Hispània.

Les villae
No s'ha d'oblidar, però, que, en una societat agrària, on la producció del camp era la base de l'economia, a part de la fundació de ciutats noves o la transformació de les ibèriques i gregues, el paper de les quals era fer de seu del poder i de centre de transaccions econòmiques, els romans van anar estructurant progressivament el sector agrícola. Els segles II i I aC són, a Itàlia, l'època daurada de la producció a gran escala mitjançant la mà d'obra servil, distribuïda en grans explotacions agrícoles rurals, anomenades villae, els propietaris de les quals eren aristòcrates o cavallers que residien a les ciutats. Tot plegat, representa un model de producció clàssic, que va ser definit com a sistema esclavista . A Hispània Citerior, més tard Tarraconense, però, les coses van anar d'una altra manera. Hem vist més amunt que els poblats ibèrics no van desaparèixer radicalment amb l'arribada dels romans, sinó que, més aviat, van experimentar una decadència al llarg dels segles II i I aC, que no va ser del tot general perquè alguns nuclis ibèrics, fins i tot durant el segle II, van experimentar un considerable creixement urbanístic i desenvolupament econòmic; per exemple, Darró, a Vilanova i la Geltrú, i, potser menys clarament, les Guàrdies, al Vendrell(67). Fins i tot el nostre poblat del turó del Castell es va transformar al segle II aC amb noves edificacions.

Tot això no va impedir que, al llarg del segle II aC, comencessin a funcionar una sèrie de villae romanes, algunes de les quals, com la de Sant Boi de Llogregat, estaven situades en llocs estratègics, com ara un dels extrems de la desembocadura del Llobregat(68), i altres en indrets aptes per a un conreu intens i properes a Tarraco, la capital de la provincia, com per exemple la villa del castell de Cubelles o la del Vilarenc a Calafell(69). Totes aquestes fundacions van coexistir amb els petits establiments ibèrics agrícoles, alguns dels quals es documenten des del segle IV aC, però que van experimentar una gran expansió al llarg dels dos segles anteriors a la nostra era, com s'ha comprovat al Baix Penedès, al Garraf o al Maresme, on s'han fet estudis minuciosos sobre l'activitat pagesa en aquella època(70).

En qualsevol cas, a partir de mitjan segle I aC, la reconversió agrícola i la translació de la població ibèrica cap als nous nuclis, tant rurals com urbans, es van accelerar considerablement. La fi del procés cal situar-la, d'una manera simbòlica coincidint amb la nova distribució provincial, feta per August a partir de l'any 27 aC, en el decurs de la seva estada a Hispània amb motiu de les Guerres Càntabres (29-19 aC). Pel que fa a les nostres contrades, la fundació de la colònia Barcino (Barcelona) entre el 18 i el 15 aC(71), va significar no solament la presència d'un nucli més per reforçar l'entramat urbà romà, sinó també una fita important en la distribució de la terra cultivable, en la implantació universal del sistema de villae i la desaparició definitiva dels poblats ibèrics en el territori controlat per la nova ciutat. És precisament en aquesta conjuntura que té lloc la fundació de la villa del turó del Castell (veure requadre) (72, 73 i 74) de Castelldefels i l'abandó definitiu del poblat ibèric precedent i, tal vegada, també del que hi havia a la Muntanyeta, que, en tot cas, no devia anar més enllà de mitjan segle I aC. Les cases de pagès ibèriques de la serra d'en Llopart i cal Tiesso tampoc no semblen haver arribat en cap cas a l'època augustal, d'acord amb el material arqueològic superficial que han proporcionat.

A moltes explotacions hi va haver una remodelació, de vegades acompanyada d'una ampliació de les instal·lacions. Suposem que va ser el cas de la nostra villa, com va esdevenir a la de Santa Maria de Sales (Viladecans)(75) o a la de Sant Boi de Llobregat(76). En certs casos, com a Darró (Vilanova i la Geltrú), s'hi va edificar una residència -una pars urbana- de nova planta perquè els possessores, els amos de la villa, fins llavors residents a les ciutats, cada vegada mostraven més interès per les seves propietats rústiques i, potser, s'hi començaven a instal·lar(77). A casa nostra, la inscripció que la seva dona, Valèria Haliné, va dedicar a Gai Tròcina Synécdem(78), per ser col·locada a la mateixa villa, probablement en el pedestal d'una estàtua, vol dir que, si no residia ja a la seva propietat, hi passava les estones suficients fins al punt de monumentalitzar-la.

A la primeria del segle III, és un fet que les partes urbanae de les villae són sotmeses a grans canvis. A Sant Boi de Llobregat és ben significativa la construcció d'unes magnífiques termes privades, inspirades en models dàlmates, les quals s'han de situar cap al 79 200 dC . Cal destacar que els banys, sens dubte dependència perifèrica miraculosament molt ben conservada, d'una gran residència, que ha desaparegut gairebé del tot, es van fer en un sector que abans havia estat pars rustica. Per tant, d'alguna manera, la villa va canviar el seu paper de lloc productiu on, només alguna vegada, els propietaris anaven a reposar o a passar estades, pel de residència permanent d'amos i treballadors, en lloc de treball i habitatge al mateix temps.

Aquest procés tan ben representat a la comarca per la villa santboiana, i que també es va donar a Sales (Viladecans), té a Castelldefels un bon exponent amb la construcció de bell nou, entre el 225 i el 250 dC, d'un edifici, mig residència mig dependència rústica. Se n'han trobat ruïnes al subsòl de la capçalera de l'església i de les capelles de la Mare de Déu de la Salut, a migdia, i de sant Antoni i santa Bàrbara, al nord-oest. Els seus murs van ser bastits segons un traçat predeterminat, per tal de formar cambres alineades i amb les cantonades fetes a escaire.

Malgrat que totes les ruïnes corresponents a aquesta etapa són greument malmeses per les estructures posteriors, sobretot per les tombes modernes, hom pot distingir clarament una sèrie d'àmbits. A la zona de l'absis major hi ha dues estances (I i II) situades aproximadament a migjorn. La més oriental té una porta que comunica amb un passadís intermedi. Sense solució de continuïtat, i ja a la zona del braç sud del transsepte, es troben restes de dues cambres més (III i IV). Una mica lluny de tot això, entre l'absidiola nord i la capella major, hi havia les restes d'una darrera estança (V), que limitava al nord el passadís (VI), i de la qual només es conservava un mur. El passadís, per l'extrem oriental, era tancat per un hipotètic àmbit designat teòricament amb el número VII.

De les petites restes murals corresponents a aquesta mateixa fase que hi ha a la capella de sant Antoni i santa Bàrbara, al nord de la nau, i al braç septentrional del transsepte, no se'n pot esbrinar ni la configuració ni la funció, ja que la cota del paviment que s'hi associa resulta força enlairada, si es compara amb els sòls de les estances properes i del passadís. Tot això i el fet d'haver trobat una sèrie de grans blocs d'opus signinum -paviment fet de morter de calç i fragments ceràmics, de gran consistència- caiguts sobre el nivell d'abandó del passadís i de les cambres I i II, fa pensar que aquest sector de la villa es devia compondre de planta baixa i pis. Devien correspondre a la planta baixa tots aquests espais que acabem d'esmentar. El paviment d'opus signinum descrit i l'habitació a què pertanyen les ruïnes trobades a tramuntana devien formar part del pis.

Així, la planta baixa que, atès el fort desnivell del terreny, havia fet el paper de semisoterrani, es va utilitzar com a quadra i corral. La planta alta, en canvi, pavimentada de signinum en les estances localitzades i també de mosaic -en indrets poc coneguts, però que han proporcionat trossos de paviment fora de context- era sens dubte la residència dels propietaris, en la qual hi havia parets estucades i pintades, el revestiment de les quals es va trobar a les excavacions.

La netedat en els sòls que es van utilitzar fins a l'abandó de la villa, palesada durant la recerca, va impedir de precisar la data d'aquest esdeveniment, en no disposar-se de material ceràmic que servís d'indicatiu cronològic. Tot i així, la mateixa netedat, és a dir, la manca de peces arqueològiques dipositades in situ, ja indica que el cessament de l'activitat en aquest indret no va ser gens violent i que potser el cobriment de les ruïnes va representar la fi d'un procés llarg. Com veurem una mica més endavant, sembla que el turó del Castell no va quedar despoblat a la fi de l'antiguitat. Per tant, cal concebre l'abandó de la villa com un procés de disminució progressiva de l'activitat, fins arribar a un moment en què el sistema de producció en villae ja no tenia sentit. Tot això, però, s'hauria de matisar amb una datació absoluta i, malauradament, es disposa de poques dades per obtenir-la. Una referència la podria constituir el fet que, en una de les capes d'amortització de les ruïnes de la instal·lació romana, es va trobar ceràmica que es pot datar entre el 280 i mitjan segle V dC, com a mínim, i que, en la prospecció del 1985, es van aplegar fragments corresponents als segles IV i V de la nostra era(80). Això indica, segons la manera com s'utilitzi una datació tan àmplia, que la villa funcionava, sens dubte, després de la crisi del segle III(81) i que podria haver prolongat la seva activitat fins a una època relativament tardana, ja dins el període visigòtic.

En qualsevol cas, cal tenir en compte que, en certes villae van tenir lloc reformes a mitjan segle IV -de les quals a Castelldefels, per ara, no hi ha testimonis- que, a banda d'afectar les partes rusticae, van servir per magnificar les residències(82). En canvi, el segle V, i sobretot el VI i el VII, es caracteritzen per la pervivència de moltes villae, tot i que amb grans ampliacions de les zones productives, a desgrat de les residencials que, cada cop, són menys importants fins al punt que, en algun indret, no se n'hi han identificat(83).

El cas és que, quan es van aixecar els murs més antics de la vella església parroquial de Santa Maria, cap a mitjan segle X, el paviment no era altra cosa que el cim dels estrats d'abandó de l'explotació agrícola romana. Aquestes capes, majoritàriament, s'havien format a causa de l'enderrocament dels paquets de tàpia que constituïen les parts altes dels murs, que recolzaven en sòcols de pedra. Gairebé tots els estrats eren argilosos i contenien nombrosos fragments d'estuc blanc i pintat i de teula. Fins i tot, alguns es caracteritzaven per la presència de molta cendra i claus, que devien procedir de les bigues que havien sostingut els sostres, carbonitzades amb el pas dels anys.

Singularment, però, al subsòl de l'absidiola sud, es van trobar sis tombes anteriors a aquest paviment, les quals havien estat obertes en els estrats romans d'enderrocament i, fins i tot, tres tallaven el sòcol d'una de les parets del segle III dC. Les sepultures eren d'inhumació i estaven orientades d'est a oest, és a dir, segons el ritu cristià. Això significa que, un cop abandonada la residència romana del cim del turó, les restes de la qual s'han trobat sota l'església actual, la villa, potser ja no com a tal sinó senzillament com a casa de pagès, va continuar en ús fins a l'establiment de la nova església, alhora monacal i parroquial, i fins a la conversió del recinte en castell; és a dir, fins a la implantació del feudalisme.

Aquesta nova forma d'organització política, social i econòmica va ser el cop de gràcia per al sistema romà d'explotació de la terra mitjançant villae. El sistema, com hem vist, va ser implantat tímidament des de l'època baixrepublicana i, d'una manera universal, a partir del principat d'August. A partir de llavors, amb alts i baixos, però amb una continuïtat fora de dubte, es va fer servir durant tota l'època romana i el període visigòtic, i també segurament en el decurs dels anomenats segles foscos (VIII i IX).

Durant el mes de febrer de 1989, quan membres de l'escola taller del castell condicionaven algunes estances de l'antiga rectoria de l'església de Santa Maria, per tal d'utilitzar-les com a espais de classes pràctiques, va aparèixer un dels costats majors d'un cippus o pedestal de pedra calcària, on hi havia vestigis d'una inscripció llatina, mig amagada sota unes capes de guix i pintura. En vista d'aquestes circumstàncies, els treballs es van interrompre i la direcció de l'escola va informar de la troballa al Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, que estava a punt de començar la primera etapa de les obres de restauració del castell. Un cop que els tècnics d'aquest servei van comprovar que, efectivament, es tractava d'un vestigi antic, segurament ben conservat, es va decidir d'extreure'l de la paret, per procedir a la restauració i poder preservar-lo amb les garanties que són del cas.

Un cop extreta la peça, ja dipositada en una estança del castell, va ser tractada per restauradors de l'Escola d'Arts i Oficis de la Diputació. Finalment, el cippus va ser encabit en un embalatge construït ex professo, en què va romandre fins al final de les obres de restauració de l'antiga església parroquial. En acabat, des del 1996, és exposat dins el recinte, a l'antiga capella de sant Antoni i santa Bàrbara, on aleshores es va crear un petit espai museogràfic dedicat a la història del castell.

El cippus és de pedra calcària, potser de Santa Tecla, utilitzada en diverses inscripcions barcelonines coetànies. L'estat actual és relativament bo, llevat d'algunes erosions a les arestes. En la cara principal també són visibles diverses esquerdes, les quals segurament ja hi eren d'antuvi perquè semblen d'origen natural, encara que es poden haver aguditzat amb el pas del temps.

La peça fa 93 cm de llargària, per 60 cm d'amplària i 52 cm de gruixària; el camp epigràfic fa 78 cm de llarg per 48,5 cm d'ample. A la cara lateral dreta, presenta dos orificis cilíndrics. Tot l'element és ben tallat, excepte la cara superior, on segurament recolzava un coronament, potser una estàtua, i només va ser desbastada superficialment, atès que presenta irregularitats considerables.

La cara major davantera o cara principal es troba perfilada per una gola entre cavets i presenta la inscripció:

C (aio), TROCINAE
C (aii), LIB (erto)
SYNECDÉMO
IIIIII VIR (o), AUG (ustali) /
VALERIA, HALINÉ
MARITO, OPTIMO

[Traducció: A Gai Tròcina Synecdem, llibert de Gai, sevir augustal, (la seva esposa) Valèria Haliné (li dedica) per haver estat un marit excel·lent.]

La lletra és del tipus capital quadrata, relativament ben traçada, tot i ser més petits els caràcters de les línies primera, cinquena i sisena, visiblement atapeïts en el cantó dret per tal de no ultrapassar el marge; les interpuncions són triangulars lanceolades. A més, s'observen is longues a la primera, a la segona i a la sisena línia, i sengles accents a les es dels cognomina dels personatges esmentats. Cal destacar que en algunes lletres potser hi ha petites restes de pigment vermellós.

Malgrat allò que es podria suposar, ateses les circumstàncies de la troballa, cal destacar que aquesta inscripció no era ben bé inèdita i la localització durant els treballs descrits va ser una mena de ressorgir científic de la peça. Un erudit del segle XVIII la va veure a la rectoria de l'església de Castelldefels -versemblantment en el mateix indret on es va trobar el 1989-, en va dibuixar un calc molt exacte i va prendre algunes notes. El manuscrit de tot plegat va anar a parar a la Biblioteca de Catalunya(84) i s'ha conservat en aquesta institució fins als nostres dies. A més de la tasca d'aquest personatge del segle XVIII, cal esmentar una altra aportació per al coneixement de l'epígraf. Es tracta d'un article de M. Mayer, en què es recull el calc esmentat i se'n fa l'estudi(85).

Atesos aquests precedents, la nostra aportació, realitzada arran del retrobament(86) i que aquí resumim, va consistir essencialment a comunicar la recuperació de l'element i, si més no, fer-ne diverses precisions. El calc de la inscripció, pervingut literàriament és força correcte, llevat de l'omissió de les lletres accentuades, la titlla de les quals degué passar desapercebuda al savi il·lustrat que les va calcar.

Quant al personatge, el nomen Trocina apareix en inscripcions trobades a Tarraco, on es coneix una Trocinia Afrodisia i un Trocina Sirvandus(87). A més, se sap l'existència de Caius Trocina Onesimus i del seu hereu Philetus(88). Les inscripcions romanes conegudes a Barcelona han proporcionat altres dades referents a aquest darrer individu, el qual era llibert i va assolir la magistratura de sevir augustal, és a dir, era un dels sis magistrats que s'ocupaven del culte a l'emperador August divinitzat, que es retia al temple de què avui es conserven algunes restes al carrer Paradís. Aquest mateix personatge segurament va tenir una relació de clientela envers L. Licinius Secundus(89). També hi ha aparegut el nom de l'hereu, Trocina Philetus, en aquest cas acompanyat de C. Trocina Paramythius, que detenia la mateixa condició de manumès(90). A la mateixa Barcino en coneixem un parent, C. Terentius Onesimus, igualment sevir(91) i que també apareix en una inscripció de Tortosa(92). No s'ha d'oblidar una dona anomenada Trocina Philumene(93). Finalment, a Caldes de Montbui se n'identifica un altre parent: C. Trocina Zoticus(94). Com es pot veure, la nissaga dels Tròcina és força coneguda en un territori de forma triangular, els vèrtexs del qual són a Sant Andreu de Llavaneres, Caldes de Montbui i Tortosa. De tota manera, en sobresurten les inscripcions de Barcelona i Tarragona, força nombroses.

Sembla que aquests lliberts d'origen grec, com suggereixen els seus cognomina -segons cognoms, que servien per designar les persones amb precisió -, van gaudir d'influència, fruit del poder de la gens a la qual estaven vinculats, i també potser lligada a les relacions de clientela amb L. Licinius Secundus, del qual Tròcina Onèsim se'n declara amicus en una inscripció, personatge ben conegut, vinculat al cercle de l'emperador Trajà a través de Licini Sura. Aquestes bones relacions els podien haver reportat una innegable consideració social, ja que la majoria dels membres de la família que coneixem van ser sacerdots del culte a August, com és el cas de Trocina Synecdémus.

D'aquestes dades podem deduir que el nostre personatge, encara que casat amb una dona de condició o origen servil, potser tarragonina(95) -la qual li va dedicar la inscripció, i probablement el monument, que l'ha fet passar a la posteritat-, va recórrer un cursus municipal remarcable, tenint en compte la seva condició social, i el més lògic és que fos propietari rural.

En aquest sentit, sembla que la troballa de la inscripció a Castelldefels no va ser casual. En primer lloc, s'ha de tenir en compte que el fet de transportar-la des de Barcelona durant l'època moderna no resulta gaire coherent, sobretot si era per reutilitzar-la en la construcció de la rectoria d'una església. A més, després del segle XVIII -potser cap al 1831-, el rector no devia estimar-se gaire l'epígraf, ja que el va fer enguixar. D'altra banda, com observa Mayer, en la inscripció manca el permís dels decurions per posar el pedestal al seu lloc, fórmula habitual al final dels epígrafs barcelonins i d'aquells que, en general, es troben a les ciutats. Nosaltres pensem que no calia, perquè creiem que el monument no es va instal·lar mai a la ciutat.

Tanmateix, el fet d'haver-se trobat la peça en un indret en què hi ha un jaciment arqueològic important sembla la pista més segura. En el moment de localitzar-se el cippus, les nostres prospeccions ja havien revelat la probable existència d'un establiment ibèric i d'una villa romana al cim del turó del castell. Ara, un cop finalitzada la primera fase de les excavacions (1989-1995) i una petita campanya feta l'any 2001, tenim la seguretat d'haver-hi localitzat evidències de les dues menes de poblament. A més, els sectors coneguts de la villa, que de moment no són tots, presenten fases constructives ben datades, les quals cal situar als darrers decennis del segle I aC, al segle II i a la primera meitat del III.

Tot això indica que la inscripció es va descobrir molt a prop del lloc on era emplaçada a l'antiguitat, dins la villa de Tròcina Synecdem, de la qual va ser possessor cap a la primera meitat del segle II, i en què, per cert, en vida seva, es van dur a terme algunes obres.

Aquesta explotació degué trobar-se dins de l'ager de Barcino, ja que que el massís del Garraf feia de partió amb el de Tarraco(96). Això fa pensar que Synecdem va ser sevir precisament a la colònia augustal, com alguns dels seus parents, i que la villa de Castelldefels, aleshores a la vora d'un petit port, va ser una de les propietats rurals que va donar solvència a aquest antic esclau per poder arribar a la magistratura més alta a què podia aspirar una persona d'origen servil.

anar a L'ÈPOCA MEDIEVAL
BIBLIOGRAFIA .

NOTES


    59
    Enumeració dels pobles ibèrics i les ciutats romanes costaneres a: Plini Nat. Hist. III, 20-22.
    60
    Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000.
    62
    García, Martín Menéndez, Cela, 2000; Martín Menéndez, 2000 a i b.
    61
    Liv. XXXIX, IX.
    63
    Liv. Periochae 55; Ribera, 1995, 1998.
    64
    P. Mela (De Chorographia II, VI, 30-55) esmenta les ciutats de Blandae, Iluro i Baetulo, juntament amb Barcelona (Barcino), i les qualifica com a parva oppida, cosa que dóna idea de la seva mida. També apareix en aquest text, Subur, que s'ha identificat modernament amb Sitges, sense cap base, i l'existència de la qual només es confirma a través d'una inscripció trobada a Tarragona. Tolobi és el darrer nucli que hi apareix i la seva situació, per ara, és desconeguda, encara que hagi estat objecte de tota classe d'especulacions.
    65
    Palet, 1997.
    67
    Morer, Rigo, 1999.
    66
    Engels, 1987.
    68
    Sobre la vil·la romana de Sant Boi, cf. síntesis recents a Barreda, 1993, 2001; López Mullor, Estany, 1989.
    69
    Cubelles: López Mullor, Caixal, Fierro, 1998. El Vilarenc: Palet, Pou, Revilla, 1993; Pou, Revilla, 1996.
    70
    Baix Penedès i Garraf: Miret, Prevosti, Sanmartí, Santacana, 1987; Revilla, Miret 1994; Maresme: Prevosti, 1980 i 1981.
    71
    Sobrequés, 1991; Guitart, 1992.
    72
    Sobre el vi de la Tarraconense es poden veure les actes de les dues reunions celebrades a Badalona: “El vi a l'antiguitat”. Badalona: Museu de Badalona, 1998. El tema també s'ha tractat en obres de conjunt, com a Tchernia, 1986. Sobre la producció de Sant Boi de Llobregat, cf. López Mullor, 1990, 1995, 1998 c, i sobre els llocs d'ancoratge a la costa del Baix Llobregat, cf. Izquierdo, 1987, 1992.
    73
    El vi de Tarraco i se suposa que també de la rodalia és ponderat a: Plini, Nat. Hist. XIV, 71; Marcial VII 53, 6. XIII 18; Sili Itàlic III 369-370, XV 177; Florus 186, 5. Sobre la poca qualitat i escàs preu del vi laietà, Marcial I, 26, 9-10; Ovidi, Ars amatoria, III, 645-646.
    74
    López Mullor et alii, 2001.
    75
    Solías, 1983; Fierro, 1996; Menéndez, Solías, 1998.
    76
    Sobre la vil·la de Sant Boi, vid. supra nota 68.
    77
    Recull de bibliografia sobre Darró a López Mullor, Fierro, 2000 a.
    78
    Vegeu més endavant el capítol dedicat a aquesta inscripció.
    79
    López Mullor, Estany, 1989; López Mullor, Fierro, 2000 b.
    82
    P.e. construcció de l'oecus a Darró i reforma a la vil·la dels Ametllers amb la col·locació del mosaic de Vitalis en què es representa al possessor. Cf. López Mullor, Fierro, 1990 i López Mullor et alii, 2001.
    83
    És el cas del gran centre productiu de la Solana a Cubelles (Barrasetas, Járrega, 1997), que contrasta amb la vil·la del castell de la mateixa localitat, que al segle VI encara continua en ús i de la qual, fins i tot al segle X, s'aprofita gran nombre d'estructures per bastir-hi el castell, les quals han continuat en ús, a la planta baixa i al soterrani, fins avui dia (López Mullor, Caixal, Fierro, 1998).
    80
    T.S. lucente, forma Lamb. 1/3b i T.S.
    81
    Conjunt d'esdeveniments situats en el període de l'Anarquia Militar, entre el 235 i el 305 dC, en què sobresurt la ràtzia dels bàrbars francoalamans a la península Ibèrica i nord d'Àfrica. La historiografia de mitjan segle XX va donar gran importància a aquest fet, al qual es va atribuir la destrucció de ciutats com Emporiae o Pollentia (Alcúdia, Mallorca) i de nombroses explotacions rústiques (Balil, 1972, 1975). A hores d'ara, però, es tenen dades per saber que aquesta crisi només va representar un alentiment econòmic, amb descens de l'activitat constructiva a les villae, i que els bàrbars van destruir poca cosa (Arce, 1982, 1988).
    84
    Guía de la Biblioteca Central, Barcelona, 1959: 83.
    85
    Mayer, 1980.
    86
    López Mullor, 1992.
    87
    Vives, 1972: 3554; Alföldy, 1975: 333, núm. 671-672.
    88
    Vives, 1972: núm. 1363.
    89
    Mangas, 1971: 280-381, 418; Alföldy, 1975: 418; Mayer, 1980; Fabre, Mayer, Rodà, 1984: 168-170, núm. 125,
    90
    Mangas, 1971: 418; Vives, 1972: 1370-1371.
    91
    Mangas, 1971: 418.
    92
    Vives, 1972: núm. 488.
    93
    Ibid.: 4551.
    94
    Fabre, Mayer, Rodà, 1984: núm. 38; Mangas, 1989: núm. 131.
    95
    Mayer, 1980: 166.
    96
    Com hem exposat a: López Mullor, 1986: 137; López Mullor, Fierro, 1990: 227.

Revisado: 21/07/2011

↑ subir
©
Ayuntamiento de Castelldefels
Plaza de la Iglesia, 1 - 08860 Castelldefels
Teléfono: 93 665 11 50