«Poder sortir amb el meu fill amb la bici, passejar per Castelldefels... això és qualitat de vida»

David Fernández (Igualada, 1970) és veí de Castelldefels des que tenia 17 anys. Aquí es va iniciar la seva vocació com a actor i aquí continua vivint en l'actualitat. El divendres 29 d'abril actua al Teatre Plaza.

Va fundar amb d'altres companys i companyes el grup de teatre local Paranoia que després d'anys d'ininterrompuda activitat ha esdevingut una escola de futurs artistes.

Un salt qualitatitu a la vida professional de David Fernández va ser la seva incorporació a la companya de La Cubana l'any 1998 i un altre el seu fixatge per Andreu Buenafuente l'any 2002. La popularitat masiva arribaria el 2008 quan va encarnar el personatge estrambòtic de Rodolfo Chiliquatre, elegit per l'audiència per a participar aquell any a Eurovisió com a representant d'Espanya.

Ha compaginat treballs en series de ficció televisives i spots publicitaris amb incursions en el cinema i el teatre. Actualment ofereix junt a Juanra Bonet l'espectacle de gags “Dos”, un tribut confesat a les parelles d'humoristes que han estat el seu referent.

Vas començar a Castelldefels les primeres passes de la teva carrera professional.

Sí. A mí sempre m'havia agradat el teatre. Vaig arribar a Castelldefels als 17 anys. Aleshores vivia al carrer Església, davant dels pisos de la Rocalla. Em vaig apuntar a un grup de teatre anomenat Les Gavines i representàvem les obres a la Casa de la Cultura i a la sala coneguda com “La Polideportiva”, després Margarida Xirgu. L'any 1989, amb la Mari Carmen González, en Julio Abellán i altres aficionats, vam crear el grup de teatre Paranoia. Aquests espais eren casa meva; quan no estava fent teatre, jugava a les pistes de bàsquet que hi havia o anava a qualsevol “garito” de per aquí, com el bar 58.

Estaves segur que volies dedicar-te a això o ho era un divertiment?

Jo he estat tan segur que volia fer teatre durant tota la meva vida que tampoc m'ha preocupat mai. Al començament treballava amb el meu pare i dedicava al teatre les estones lliures. M'agradava tant el teatre que m'em vaig anar a viure a Igualada i venia a assajar aquí.

No tenies artistes a la família?

No, no. Tots tenen estudis de “veritat” [riu]... Són filòlegs, educadors...  jo no. Jo vaig estudiar interpretació, només. Quan vaig acabar la “mili” vaig pensar ja havia perdut molt el temps i vaig fer el que més m'agradava: estudiar teatre. A La Cubana vaig entrar per un càsting molt xulo, de tres o quatre dies. Amb en Buenafuente vaig estar del 2002 al 2008 i era tot el contrari de fer teatre. El programa es feia amb un guió pero després l'Andreu és el primer que t'ho canviava tot. Acostumat a fer teatre, de sobte has d'adaptar-te a la rapidesa de la tele.

Has dit de Buenafuente que és una persona molt generosa.

Sí. Tu sorties al programa quatre o cinc minuts però sabies que erenper a tu. Eres tuqui acabava elsacudits. Buenafuente no té aquell ego; aquell dir: tu estàs aquí però l'acudit me'l quedo jo.

El Chikilicuatre va néixer a Castelldefels, no?

La seva manera de de parlar va nèixer al bar Montevideo. El portava el César, un senyor de l'Uruguai a qui m'estimo molt, que parla molt ràpid. Un dia que em tocava fer una improvisació al programa de Buenafuente m'estava prenent un tallat al seu bar i l'hi vaig dir: aquesta nit he d'improvisar un personatge, i em toqui el que em toqui, perquè no sé encara què he de fer, ha de parlar com tu. Un cop a la tele havia de triar un sobre i em va tocar fer el personatge d'un guitarrista. Un noi d'atrezzo em va oferir una guitarra de joguina i just abans de sortir me la vaig penjar. Va ser tot un cúmul de casualitats.

Et vas arribar a cansar del personatge?

Li estic molt agraït, al Chikilicuatre. Em van arribar a veure 14 milions de persones, una barbaritat. Va ser brutal l'impacte; tres mesos molt “tralleros”, tot el dia amb la perruca posada. Arribava a casa, em treia la perruca, i, al mirall, em preguntava: qui és aquest? Però m'ho vaig passar molt bé. Quan em van triar vaig dir: val, jo faig això però quan acabi Eurovisión paro el personatge perquè crec que a la tele s'estira massa tot, i jo pensava que el seu “tope” era anar a Eurovisió. Podria haver fet després la cançó de l'estiu però no vaig voler. És veritat que, encara que no em vaig forrar, vaig poder viure més tranquil.

Ara estàs amb "Dos", al teatre Club Capitol, amb Juanra Bonet. I el divendres 29 porteu aquest espectacle a Castelldefels.

Sí, en aquest muntatge fem una cosa molt xula: un homenatge a les parelles i grps humorísitics que ens agraden, El Gordo y el Flaco, Monty Python, Los Morancos, Martes y Trece o “pel·lis” com “Aterriza como puedas”. És el que tenim a find, el que hem viscut.

Què es el que més t'agrada de Castelldefels? I què no t'agrada?

La platja, la muntanya, els parcs... Sortir amb el meu fill amb la bici, passejar per la Universitat o pel Canal Olímpic. Això per a mi és qualitat de vida. El que menys m'agrada és, com a la gent de la nostra época, que ja no estiguin aquells xiringuitos que havia a la platja: el Siouxie, el Lido, el Pilufa, el Carrasquito... En aquella época m'ho passava molt bé en aquells llocs. Allò ho trobo molt a faltar. Els nous xiringuitos estan molt millor però tenim una edat, i la nostàlgia, vulguis o no...

El dia 29 seràs a Castelldefels. Com a veí, ¿què significa actuar aquí?

Actuar a Castelldefels sempre ha estat un plaer. Crec que no ho he fet des dels temps que estava amb Paranoia, és a dir, que ja em tocava, no? [riu] A més, li dec a la gent tot l'afecte que em van donar a l'època del Chikilicuatre... Aquella plaça plena de gent!

Què et sembla el Teatre Plaza com a equipament?

Una ciutat com Castelldefels ha de tenir un bon teatre com a mínim. Quan es va obrir el Plaza, tots els que estimem el teatre vam dir: ja era hora!! Té un aforament ideal per al poble, està ben situat i ben equipat. Espero que l'omplim el dia 29 d'abril. Vull gaudir plenament de la funció amb la meva gent.
 

Il·lustració: Ismael Cardozo

VÍDEO: ENTREVISTA COMPLETA — CastelldefelsTV.org