"Li diria a la gent de Castelldefels que es prengui la vida amb humor, tot té un costat graciós"

David, la primera pregunta és obligada. Suposo que portes bastants anys vivint la Festa Major de Castelldefels i hauràs vist a diverses persones il·lustres pronunciant el pregó de festes. Què significa ara per a tu ser aquest pregoner de la Festa Major?

Una bona oportunitat per saludar al meu poble, a més de, com diria l'oncle de Spiderman, "un gran poder que comporta una gran responsabilitat".

Vas començar la teva carrera a Castelldefels i poc a poc has anat creixent. Com van ser aquests inicis? En quin moment decideixes "vaig a dedicar-me a l'humor i als monòlegs"?

No hi va haver un punt d'inflexió en què vaig decidir "seré monologuista", simplement va sorgir. Per casualitat un amic em va dir que em presentés al concurs de monòlegs de Castelldefels, ho vaig fer i simultàniament em vaig presentar a un que havia a Girona. Vaig guanyar els dos i des de llavors no he parat de treballar en això.

Com van sorgint les oportunitats per proyectarte a nivell nacional?

Igual que en qualsevol ofici. L'única forma de que sorgeixin les oportunitats és treballant, que és la millor manera de que et vegin, i treballar és pujar a l'escenari cada vegada que surti l'oportunitat, encara que les condicions no siguin les apropiades, encara que el so no sigui adequat, encara que no hagi focus, encara que el públic no estigui escoltant, encara que no hi hagi un premi en metàl·lic ... Hi ha mil excuses per no pujar a l'escenari. Si et planteges alguna d'elles, és perquè no estàs fet per a això.

En el meu cas en concret, la primera oportunitat a nivell nacional va ser amb Berto a Buenafuente. Quan vaig tornar dels EUA vaig buscar un lloc on poder seguir tocant en escenari, i el vaig trobar a BCN, El Mediterráneo. Allà vaig començar tocant gratis, un concepte que avui dia sembla no estar molt ben vist entre la nova fornada de monologuistes. Hi haurà qui digui que he tingut sort, jo no ho veig així: abans d'aparèixer per primera vegada a la televisió amb Berto, a mi em va veure Miquel Company al Mediterráneo quan ja portava un any al circuit de comèdia professional. Aquí va venir a veure'm Berto, que em va portar a provar en plató, on em va veure més gent, que va passar la prova a una altra gent que havia d'aprovar si finalment servia per al lloc.

Per descomptat, no és qüestió de sort.

Com podràs comprovar el factor sort es va diluint entre les mil proves que et fan abans de sortir en un directe a la televisió. Ningú et dóna oportunitats a cegues en la televisió. Primer s'asseguren que serveixes, que pots controlar les càmeres, llegir un guió sense que es noti, que sembli natural, transmetre naturalitat a la càmera ... Són molts els factors que et porten a sortir davant d'una càmera a nivell nacional, i cap té res a veure amb la sort. Ni tan sols ser el fill de la Pantoja és qüestió de sort. Hi haurà qui pensi que gravar en Paramount Comedy o sortir un dia en Buenafuente et va a garantir l'èxit, però no, això només et dóna l'oportunitat que la gent et vegi, no garanteix que vagis a agradar i, sobretot no et garanteix que et vagis a quedar. Projectar a nivell nacional no ha estat un camí fàcil.

Com valores la teva experiència a la TV, en programes de primera línia com Buenafuente, El Hormiguero, Sé el què vau fer o en Paramount Comedy?

Són experiències increïbles. Pensa que parlem dels millors programes d'humor del panorama nacional, i no només els programes, sinó tenir l'oportunitat de conèixer a les persones que el porten. Darrere de tot gran programa hi ha un equip increïble, redacció, guió, producció ... i davant de tot aquest equip hi ha unes persones amb gran carisma que el dirigeixen i fan que tot tingui sentit, com és el cas de Pablo Motos, Andreu Buenafuente, Berto, Patricia Conde, Eva Hache ... Conèixer a tots i veure com treballen et fa adonar-te per què són on són. No és gens fàcil fer un programa de televisió, i menys un diari, és un desgast que no es paga amb diners, es paga amb molts diners, jajaja ... No, de debò, el que veiem en televisió és un 5% de l'esforç que hi ha darrere. Jornades de 12 hores que passen volant, arribar a casa i no poder desconnectar ... i ara amb la crisi, que també ha arribat a les productores, t'exigeixen els mateixos resultats amb moltíssims menys mitjans. Tots els programes en què he estat m'han aportat moltíssim. Han estat una gran escola.

Quin tipus de missatge i valors t'agradaria transmetre a la ciutadania de Castelldefels?

No sé si sóc ningú per transmetre valors o missatges a la ciutadania, però si pogués transmetre alguna cosa m'agradaria dir-los que es prenguin la vida amb humor, tot té un costat graciós.