La tomba trobada al Castell reescriu la història de l'antiga vila romana
Les intervencions arqueològiques posen a la llum una inhumació romana única al turó del Castell, obrint noves hipòtesis sobre els rics orígens de la vila i els costums funeraris del territori.
Les excavacions arqueològiques realitzades recentment als entorns del Castell de Castelldefels han permès la localització d'una tomba romana d'inhumació, una troballa d'alt valor històric que amplia la informació sobre la vida i la mort a l'antiga vila romana sobre la qual s'aixeca el conjunt monumental.
L'actuació, finançada per l'Ajuntament de Castelldefels amb el suport del Grup de Recerca Històrica de Castelldefels (GREHIC), entra ara en una fase crucial d'anàlisi de laboratori. Segons la informació proporcionada per l'historiador i membre del GREHIC, Alfonso López Borgoñoz, l'arqueòleg director dels treballs, Pere Lluís Artigues, s'encarregarà de l'estudi del material ceràmic trobat a l'estrat, mentre que una antropòloga especialitzada analitzarà les restes òssies per determinar el sexe, edat i característiques de la persona enterrada.
🧭 Una inhumació excepcional: orientació i rituals
Al món romà, la pràctica predominant fins a finals del segle II dC era la incineració. No va ser fins ben entrat el segle II o principis del III dC quan la inhumació es va convertir en el ritu massiu, impulsada progressivament per la influència dels cultes solars orientals i, posteriorment, pel cristianisme.
La tomba trobada presenta característiques molt particulars:
-
Estructura i cobriment: Estava coberta per rajoles mecenes romanes (tegulae). Els arqueòlegs estudien si es tractava d'una fossa allargada tapada de forma plana o de la clàssica estructura «a dos aigües» (formant una mena de teulat triangular sobre el cos), una tipologia molt estesa a Barcino, Tarraco, Empúries o Valentia a partir del segle III dC.
-
Orientació solar: El cos estava disposat en eix est-oest (amb el cap a l'oest i els peus a l'est), alineat directament amb la sortida del sol en l'equinocci.
-
Absència d'aixovar: Com és habitual en aquesta mena d'enterraments, no s'ha trobat cap aixovar funerari acompanyant el defallit.
-
Estat de conservació: Estat de conservació: Les restes humanes conserven parcialment el cos, tot i que li falta la part superior del crani, així com els peroné, ròtules i els ossos dels peus. La tomba va patir una alteració en el passat, molt possiblement durant l'execució d'un paviment del segle XX aixecat just a la vora.
🏛️ El context històric: la vila romana del Castell
Aquest jaciment s'insereix en una seqüència d'ocupació mil·lenària. Al cim del turó del Castell ja es coneixia l'existència d'una vila romana amb diferents fases constructives ben documentades des de finals del segle I aC, el segle II dC i la primera meitat del III dC, que va perdurar fins al segle V o VI dC. Aquesta casa de camp es va construir, al seu torn, sobre les restes d'un poblat ibèric anterior (segles III a II aC), restes de les quals es poden contemplar actualment sota un terra de vidre a l'església del castell.
La connexió amb el món funerari romà al turó ve de lluny: l'any 1989 es va trobar encastat a la paret de llevant de la rectoria un monument funerari (cíppus) dedicat al voltant de l'any 100 dC per Valèria Haliné al seu marit, Gai Trocina Synecdemus, definit com un "marit òptim". Ambdós eren lliberts (antics esclaus emancipats) que van poder prosperar econòmicament en aquesta zona del litoral català.
🏺 Material ceràmic: la clau per a la data exacta
A l'entorn immediat de la tomba, en una terra remoguda on van aparèixer fragments de les mateixes tegulae de la coberta, s'han recuperat fragments de ceràmica de vernís vermell d'alta qualitat, coneguda com a Terra Sigillata (TS).
Les primeres anàlisis preliminars identifiquen:
-
Produccions Sudgàl·liques: Importades del sud de la França romanitzada.
-
Fragments d'Itàlia (Arezzo): Ceràmica de taula fina d'època d'August o principis de l'Imperi (segle I aC - segle I dC).
-
Absència de peces tardanes: De moment no s'han detectat produccions d'origen hispànic ni ceràmiques medievals o modernes en l'estrat directe, tret de contaminacions superficials del segle XX (com fragments de fibrociment o plàstics).
Si les anàlisis de la ceràmica confirmen que l'enterrament correspon a la mateixa cronologia que aquestes vaixelles fines (segona meitat del segle I dC o inicis del II dC), estaríem davant d'una troballa excepcionalment primerenca a tot el nord-est peninsular. Tot i així, els investigadors mantenen la prudència científica i no descarten que la tomba pugui ser posterior, de finals del segle II o principis del III dC, quan el ritu de la inhumació amb tegulae ja era generalitzat.
📍 Un límit territorial i un antic camí cap al mar
La localització d'un enterrament té un gran valor urbanístic per a l'arqueologia: en el món romà, les tombes se situaven sempre fora de l'àrea habitada. Per tant, aquesta fossa marca amb claredat el límit exterior de la vila romana en el moment de la mort del defallit.
A més, la tomba es troba molt a prop del camí històric que durant segles va connectar el Poble Vell amb el Castell. Això permet formular la hipòtesi que se situés al costat d'un antic sender romà que baixava pel turó —entre vinyes i arbres fruiters— cap a la línia de la costa (situada aleshores a l'alçada de l'actual via del tren), on podria haver existit un punt d'ancoratge per a petites embarcacions comercials o de pesca.
Els estudis antropològics i les anàlisis de laboratori dels pròxims mesos determinaran de manera definitiva l'edat, el sexe i la data precisa d'aquest antic veí o veïna de Castelldefels.
Imatges relacionades
-
Restes de ceràmica trobades al mateix lloc -
Imatge de les restes humanes durant els treballs arqueològics
