Història de Castelldefels

Història

Les primeres mencions de la ciutat es fan amb el nom de Castrum Felix. Una forma romanitzada, Castello de Feels (o sigui ‘Castell de Fidels'), servirà com a llavor per al nom actual de la població. Castelldefels va ser, en principi, una població formada per una sèrie de masies disperses. Fins al segle XX no va tenir una autèntica estructura urbana. Amb el desenvolupament econòmic de la ciutat de Barcelona, Castelldefels es va convertir en un lloc d'estiueig de molts barcelonins a mitjans dels anys 1950. El 1957 hi havia més de 40 urbanitzacions en construcció.

• Prehistòria i antigüitat

A Castelldefels no es compta de moment amb restes molt antigues de presència humana, però si molt a prop. L'agost del 2005 es van trobar eines de pedra del Paleolític inferior al Parc de Vallparadís (Terrassa, Barcelona) d'un milió d'anys d'antiguitat aproximadament. Una troballa més propera és la mandíbula de la Cova del Gegant (Sitges) que té 53.000 anys, recuperada el 1952, però no identificada com a pertanyent a l'Homo neandertalensis fins a l'any 2001.

El que sí que s'ha trobat són restes de fauna pleistocènica i indústria lítica del Paleolític mitjà. Dos són els jaciments importants: coneguda des de temps immemorial és la Cova Fumada, situada al límit entre Castelldefels i Les Botigues, cavitat explorada pel seu propietari al començament dels anys 1960, on s'han trobat restes animals i s'ha pogut confirmar que havia estat habitada diverses vegades per grups humans des del Paleolític Mitjà (100.000 – 30.000 aC). L'altre jaciment és la Cova del Rinoceront de la pedrera de Ca n'Aymerich, que es troba en estudi des de l'octubre de 2002, malgrat que ja havia estat identificat a final del segle xix. Aquí s'han trobat importants restes de fauna de fa 300.000 anys (rinoceronts, cèrvids, tortugues) i diversos fragments de sílex que, situarien la presència humana a Castelldefels al voltant dels 85.000 anys d'antiguitat.

També s'han trobat a Castelldefels restes de l'Edat del Bronze (2.000 – 800 aC). Es té constància de la presència d'un grup humà que va viure a prop de l'actual Can Baixeres.

Amb el desenvolupament de la cultura ibèrica, ens troben diferents assentaments a llocs estratègics com són la Muntanyeta i els turons del Castell, de Cal Tiesso, de la Torre Barona i de la Serra d'en Llopart. Les excavacions realitzades entre 1989-1995 al turó del Castell mostren dues etapes de construccions ibèriques entre els segles iii i ii aC, malgrat que s'han trobat ceràmiques que indicarien l'ocupació des del segle iv, que coincideixen amb la datació del poblat ibèric del turó del Calamot (Gavà). Aquest poblat possiblement controlava una petita rada situada a peu del turó. Els ocupants d'aquests assentaments eren ibers laietans, establerts des del Maresme fins a una part del Baix Llobregat.

Amb l'arribada dels romans, el poblat ibèric fou transformat en una vil·la romana, dedicada a l'explotació agrària amb el cultiu predominant de la vinya. El vi produït s'envasava en àmfores, que podien ser produïdes als forns de Gavà o Sant Boi de Llobregat. Coneixem el nom d'un dels seus propietaris per una inscripció que es conserva a la capella del Castell, Gaius Trocina Synecdemus, i el de la seva dona, Valeria Haliné.

La línia de costa es trobava molt a prop d'allò que avui és l'avinguda Constitució (carretera simbolitzada com a C-245 de Barcelona a Santa Creu de Calafell) i constituïa un port natural molt adient per les naus romanes que es dedicaven al comerç. És molt probable l'existència d'aquest port comercial entre els termes de Gavà i Castelldefels ja des del segle iv aC per les troballes que s'han fet sota la sorra, com a mínim nou jaciments: gran nombre d'àmfores, lingots de plom, àncores, teules i vaixells.

L'activitat d'aquest port va decaure des del segle ii i així continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà al segle v. Hi ha diferents possibles causes d'aquest decaïment: les noves sorres aportades pel Llobregat potser van dificultar la navegació; i la crisi de l'estat romà, que portà a una ruralització de l'economia i la societat. Aquesta tendència darrera portà a l'abandó de les vil·les al Baix Llobregat i el retorn a les coves.

• Edat mitjana

Hi ha un buit important d'informació directa fins al segle x, només disposem de generalitats. El 415 el rei visigot Ataülf passà els Pirineus i s'establí a Barcelona, però el seu germà Vàlia provà primer d'establir-se a l'Àfrica (416) i després (418) signà un tractat amb Roma pel qual posava les seves tropes al servei de l'Imperi en canvi del reconeixement de la possessió de terres a Aquitània, constituint-se el regne visigot de Tolosa (418-507). Però aquest reialme fou desbaratat pels francs dirigits pel seu rei Clodoveu, que obligaren als visigots a retirar-se cap a la Península. Fou llavors quan Barcelona es convertí en capital del regne visigot (511-517 i 531-549), abans del seu establiment definitiu a Toledo (vers 554-711).

L'estat visigòtic tenia importants mancances, debilitat augmentada per les lluites internes, una economia poc estructurada que no permetia disposar d'un exèrcit poderós ni una administració permanent. Les ciutats continuaren el seu procés d'estancament o de retrocés, la xarxa comercial romana perdé l'activitat de segles passats, els camins esdevingueren insegurs i la costa perillosa.

La població del territori d'Eramprunyà visqué d'esquena al mar durant tota l'edat mitjana. La població d'aquesta regió sofrí un important daltabaix amb l'empitjorament del nivell de vida i l'increment de la inseguretat, però es mantingué la presència humana al territori com es desprèn dels jaciments més ben coneguts: Santa Maria de Sales (Viladecans), Santa Maria de Castelldefels i Sant Pere de Gavà.

A la crisi del baix imperi romà seguí el desconcert de les invasions. Foren un seguit de segles durs i incerts que obligaren els habitants de la plana a buscar el recer de les zones de muntanya, més protegides i acollidores per amagar-se i sobreviure, encara que el territori costaner mai no quedà despoblat completament, tal com semblen demostrar els resultats de les excavacions arqueològiques realitzades i analitzades per Albert López. Les vil·les romanes de Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi i l'ancoratge de les Sorres, mostren activitat i ocupació fins, aproximadament, al segle vi. Sembla que no hi ha senyals d'abandó precipitat, destrucció o talls en la continuïtat de població entre aquesta data i el segle x.

Passaren més de quatre-cents anys fins que el territori que prendria el nom d'Eramprunyà no comptà amb una estructura territorial estable. Cap a mitjan segle v, els homes i dones de la contrada assistiren a l'arribada dels visigots. Els nouvinguts s'assentaren en el territori, tenien la força militar però eren escassos en nombre per la qual cosa no expulsaren la població envaïda, ans s'hi barrejaren. Semblantment feren, a principi del segle viii, els sarraïns. Els visigots havien arribat pel nord, creuant els Pirineus, els sarraïns arribaren pel sud, després de creuar Gibraltar.

Poc després que els musulmans travessaren l'estret de Gibraltar (711), arribaren a terres catalanes (713-714) i, uns anys després, controlaren definitivament Barcelona (717-718). El seu control sobre el territori que aquí ens interessa no arribà a la centúria, però ens ha arribat la seva petjada a la toponímia: Garraf, Almafar (nom de l'actual Sant Climent de Llobregat), Alcalà (nom de Sant Boi de Llobregat entre els segles vii i xii, Calamot (a Gavà), Jafre (a Sitges), Rafaguera (a Castelldefels) i, possiblement, Begues. En aquesta darrera població, també s'ha trobat un tresoret de dirhems cordovesos a la cova de Can Sadurní. El territori era controlat, possiblement, des de Sant Boi (Alcalà = castell), on hi hauria una guarnició que controlava l'estratègic pas del riu Llobregat.

Després de la conquesta de Barcelona el 801 pels francs, el riu Llobregat i el massís del Garraf eren dos punts estratègics en la defensa de la ciutat, i d'aquí sorgeix l'actual nucli de població que avui es coneix per Castelldefels. Al principi, s'organitzà el control dels principals turons del massís del Garraf-Ordal amb unes senzilles torres de fusta que serviren per vigilar les freqüents i perilloses incursions dels sarraïns.

Cap a la fi del segle ix, durant el govern de Guifré el Pilós o potser ja el del seu fill el comte Guifré II, després del fracàs d'instal·lar un monestir benedictí per Galí de Santmartí, un dels seus homes o vicaris a la frontera, possiblement un tal Fèlix, per tal de consolidar el domini efectiu del futur Castelldefels, erigí el primitiu castell, el castrum Felix (origen del nom de la ciutat, que tractarem més endavant). Això es dedueix del fet que, quan ja tenim els primers documents conservats sobre Castelldefels, des del 966, aquest territori apareix força poblat, es parla de l'església de Santa Maria de Castelldefels i les terres són conreades, amb vinya sobretot, per molts aloers, dels quals en cap moment es parla d'aprisió de terres. També tenim notícies anteriors al 966 de fortificació de llocs més avançats a la frontera amb els sarraïns que Castelldefels, per exemple, vers el 929 a la fortalesa d'Olèrdola. Perquè això fos així, calia tenir fortificat i ben assegurat els territoris immediats, és a dir la part oriental del massís del Garraf on trobem Eramprunyà i Castelldefels. El primer castell que s'esmenta al sud del riu Llobregat és el de Cervelló, documentat a partir del 904, que controlava l'accés al pas de l'Ordal. El castell d'Eramprunyà és esmentat el 957.

Abans del 966, al territori dins del terme d'Eramprunyà, el comte Miró I de Barcelona donà les terres baixes del delta del Llobregat no gaire poblades i amenaçades pels sarraïns per a la fundació d'un monestir a Castelldefels, conegut com el monestir de Santa Maria, amb possessions a Gavà i Viladecans. El 972 rebé terres a la Sentiu, i també rebé terres i possessions de particulars a Begues, Sant Boi i El Prat de Llobregat. Així quedà controlada des de Castelldefels l'organització eclesiàstica del territori amb domus (esglésies amb comunitat) dedicades a Santa Maria (de Castelldefels), Sant Miquel (de la Sentiu o potser de l'Eramprunyà), Sant Pere (de Gavà?), Sant Joan (de Viladecans?), Sant Cristòfol (de Begues), Sant Pau (del Prat?) i Sant Climent. Però les ràtzies d'Almansor acabaren amb la prosperitat d'aquest monestir, quedant reduït a Castelldefels i a la seva església de Santa Maria. Pel 985, el comte Borrell II de Barcelona sembla que l'agregà al monestir de Sant Cugat, un poderós monestir benedictí de Catalunya. Castelldefels s'alliberava del senyor feudal d'Eramprunyà en ser propietat d'un senyor eclesiàstic tan poderós.

Mentre el nucli de població es consolidava, cap al 1176-1178, l'abat de Sant Cugat decideix infeudar les seves possessions a Castelldefels cedint el seu domini a la família Tició de Gavà a canvi del pagament d'unes quantitats. A aquesta els succeeixen els Relat de Guimerà, que des del 1323 comencen a tenir problemes amb la família Marc (o March), propietària del castell d'Eramprunyà, decidits a unificar les seves anteriors possessions. El 1427 Gispert Relat cedí els seus drets a Castelldefels a Lluís Marc.

En aquesta època, segles xiv i xv, davant l'amenaça de la pirateria musulmana i genovesa, s'inicià la construcció d'un sistema visual de prevenció. Es construeix la Torre Barona, que juntament amb la de Sant Salvador dels Arenys a l'actual barri de Bellamar, el Castell d'Eramprunyà i altres edificacions distribuïdes per la comarca, donaven l'avís encenen fogueres. D'aquesta època també són les restes més antigues de la fortificació al costat de l'església de Santa Maria, que més endavant donaria lloc al castell de Castelldefels, símbol de la ciutat.

Un tema a part és el nom de la localitat que té origen amb la reconquesta cristiana. Tenim testimonis del nom utilitzat per denominar Castelldefels durant l'època medieval, però els noms que apareixen als diferents documents experimentaven molta variabilitat, ja que es tracta de topònims de transmissió oral que l'eclesiàstic o notari de torn tractava de reflectir en llatí. I així ens troben amb: Kastrum Felix (any 967), Castello de Feles (970), Castrum de Feles (970), Castrum quod dicitur Felix (987), Chastello de Fels (1024), Castro de Fels (1254), Castro Fidelium (1254), Castel de Felchs (1316) i Castell de Felchs (1393). Possiblement el nom prové del nom de persona Fèlix, qui seria el primer que va aprisar i fortificar l'indret, sota l'autoritat del comtat de Barcelona. El nom de Fèlix, a l'edat mitjana, fou utilitzat popularment com a Fels.