Miro a Castelldefels

Al llarg de la seva prolífica vida, Joan Miró se sent atret per tots els camps de la creativitat artística. "No soc ni un gravador ni un pintor -digué una vegada- sinó un algú que procura expressar-se amb tots els mitjans". La seva actitud receptiva el fa sintonitzar, en la maduresa, amb l'obra d'artistes més joves. Així, als anys seixanta, comença a pintar teles de gran format. Són obres en què el llenguatge de signes i símbols apareix representat d'una manera cada cop més sintetitzada, mentre que la matèria amb la qual treballa, la gestualitat i l'imprevist, trets que també són caraterístics de nous moviments com l'Action Painting o l'art informal europeu, prenen una importància rellevant. Aquesta evolució també es fa evident en l'obra gràfica, que adquireix un nou dinamisme a partir de 1967, quan comença a treballar el gravat al carborúndum, inventat per Henri Goetz. Contràriament a les tècniques de gravat tradicionals, que consisteixen a buidar la planxa de metall i són d'elaboració més lenta, el carborúndum s'aconsegueix per relleu. La seva utilització proporciona a Joan Miró una matèria vigorosa i li permet un traç ràpid i poderós que li faciliten treballar els gravats de gran format amb més riquesa i llibertat. Joan Miró combina en un mateix gravat i a partir de diferentes planxes aquesta nova tècnica amb les que ja utilitzava, com l'aiguafort o l'aiguatinta. En el recull de gravats que es presenten en aquesta exposició, el color negre domina les composicions i configura uns personatges antropomòrfics, primitius i plens d'humor. Són personatges situats al centre de la composició i envoltats de signes astrals, on sovint els ocells marquen l'espai i connecten aquests personatges tel.lúrics amb el món celeste. Són essers fabulosos o mitològics, captats en l'essència d'una expressió i contraposats a tota forma de representació o d'imitació; són antiretrats, en què Miró fa evident principalment els ulls disposats frontalment, que no deixen de mirar l'espectador.