Visibles i inspiradores

Les experiències de Ruth Aurín, Carlota González, Laia Herranz i Cristina Lázaro són un exemple del paper de les dones en el món de l'esport de Castelldefels. Les seves vivències i opinions il·lustren l'aportació de les dones a l'esport federat local, en un moment en què la societat reivindica el seu paper.

Quan els mitjans de comunicació de l'Ajuntament de Castelldefels es van adherir a la campanya #ThoEstasPerdent, es van proposar apropar-se i donar visibilitat a la pràctica de l'esport protagonitzat per dones. Van revisar aleshores el palmarès de l'última edició de la Nit de l'Esport. Les quatre esportistes que protagonitzen el vídeo (i també la portada de la revista municipal El Castell de març), van ser reconegudes per haver destacat l'últim any.
 

Tota una vida

Ruth Aurín, jugadora de l'Futbol Sala Castelldefels, va començar als vuit anys. Laia Herranz, gimnasta de Club Rítmica Barcelona Castelldefels, als sis. Cristina Lázaro, entrenadora del Club Bàsquet Castelldefels, als set. «És una satisfacció que va creixent —diu Aurín— que acaba sent la teva passió, i mires de combinar-la amb els estudis, la feina, les amistats, la família... Hi ha sacrifici, però s'acaba compensant».

L'esport «és una part de mi», diu Herranz. «Les meves companyes, les meves entrenadores, sempre m'han ajudat en tot. És cert que ocupa moltes hores, i costa trobar temps per estudiar, o per assistir a un aniversari amb els teus amics. Però si t'organitzes el temps acabes fent-ho tot».

La vida de Cristina Lázaro «ha estat i és el bàsquet, al cent per cent. Si hagués de renunciar a alguna cosa per l'esport em costaria bastant».

Per la igualtat

Totes elles clamen perquè l'esport femení aconsegueixi un suport més gran. Carlota González, jugadora de l'Handbol Esportiu Castelldefels, considera que «s'ha millorat bastant, últimament, però tant la publicitat com els patrocinadors donen suport més a l'esport masculí. I el públic? Quan el partit és masculí les grades són plenes; quan el partit és femení el pavelló està gairebé buit».

Les institucions, els patrocinadors, el públic, els clubs «no valoren igual l'esport femení que el masculí —argumenta Aurín—. Hi ha molt de talent i és una pena queno s'acabi veient».

Si hagués estat un noi, sosté Cristina Lázaro, «potser ho hauria tingut més fàcil, amb més oportunitats. Em van parlar d'entrenar un equip base al Marroc, però com que sóc una noia m'ho van negar. Pots aportar els mateixos coneixements i les mateixes experiències que un home; i ser dona et tanca portes». Laia Herranz advoca perquè «les dones seguim lluitant i creixent més, perquè a la fi se'ns tracti de la mateixa manera que als homes».
 

Acabar amb els prejudicis

És el camí. «La gent ha d'acabar ja amb els prejudicis i entendre que l'esport femení no és menys que el masculí, i assumir aquesta realitat. Ja n'hi ha prou de barreres», diu Ruth Aurín.

És una situació que hauria de canviar, a través d'una més gran visibilitat social. Carlota González pensa que «visibilitzar l'handbol femení farà que les dones s'animin a practicar-lo. És un esport de contacte, però les noies poden jugar a handbol igual que els nois».

Per a Laia Herranz, «no és que la gent no vegi normal que les noies practiquem esport, sinó que s'ha acostumat a seguir l'esport masculí. Potser amb el pas dels anys arribarem a la igualtat».

Cristina Lázaro, entrenadora des de fa molts anys, tant d'equips de noies com de nois, conclou que «tots els clubs haurien de dedicar els mateixos recursos als equips femenins que als masculins. Tenim el mateix dret que els nois i mereixem el mateix suport».

Visita: www.castelldefelstv.org